Camp Nou: tantes voltes per quedar-nos on érem

La remodelació del Camp Nou és un cas paradigmàtic de fins a quin punt una Junta directiva pot arribar a malbaratar la feina feta per una Junta directiva anterior. Perquè tots els passos que ha fet la directiva de Sandro Rosell, des d’estudiar-ne la reforma a construir un estadi nou i en quins terrenys ubicar-lo, inclosos els de la Diagonal i Can Rigalt, ja els va recórrer la directiva de Joan Laporta. De manera que, com no podia ser altrament, Rosell i els seus directius han arribat a la conclusió que el més assenyat i viable és reformar el Camp Nou. Enhorabona!, és exactament la mateixa conclusió a què van arribar Laporta i els seus directius.

Un cop se n’havien convençut, van obrir un concurs internacional validat per una comissió tècnica amb membres del FC Barcelona, el Col·legi d’Arquitectes i l’Ajuntament de Barcelona. La comissió va avaluar els projectes presentats i va elevar les seves conclusions a la decisió de la Junta directiva. De tots els projectes, n’hi havia dos que excel·lien: el de Carlos Ferrater i el de Norman Foster.

Malgrat tot el que s’hagi dit i escrit, temps enrere i tot recentment, la raó per la qual la Junta va decidir-se pel projecte de Foster va ser la solució tècnica amb què afrontaven l’un i l’altre les obres.

Visualment, el Camp Nou de Ferrater era el més semblant a l’actual, era com veure l’estadi de Mitjans i Soteras ben acabat, però començava traient la tribuna i exigia moure els socis d’una graderia a l’altra durant força temps i els directius no van voler causar aquest trasbals. El de Foster, en canvi, aixecava una segona pell al voltant de l’estadi i no actuava a l’interior fins a l’acabament i en períodes de no competició. Per tant, més que l’estètica d’un estadi o l’altre, el que va decantar la decisió de la Junta directiva de Laporta va ser la manera com Foster havia resolt la complexitat de reformar-lo afectant el mínim ineludible el dia a dia dels socis i els espectadors.

Ara: ahir i avui el problema segueix sent el mateix: d’on treure els diners per finançar el cost l’obra. La directiva de Joan Laporta plantejava requalificar els terrenys del Miniestadi. El projecte no es va poder fer perquè els veïns de les Corts s’hi van oposar i, més decisiu encara, perquè la crisi immobiliària va desquadrar tots els números que s’havien fet. Amb una diferència: que la Junta de Rosell no ha aclarit encara d’on pensa treure els 600 milions d’euros que ha calculat que costaria la reforma, més enllà de fer números amb llapis gruixut (200 de recursos propis, 200 de deure bancari, 50 de l’espai Barça i 150 de patrocinar-ne el nom). Per cert, que aquesta és una altra de les diferències entre Laporta i Rosell: la reforma de Foster costava 250 milions d’euros.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s