‘Cas Neymar’: la veritat es cou lentament

A aquestes alçades, tothom qui ho vulgui veure ha de tenir clar que Neymar no ha costat, ni costarà els 57 milions d’euros que el FC Barcelona ha dit: 17 milions per al Santos en concepte de drets federatius i 40 milions per al pare del jugador en concepte d’uns altres drets i perquè no se n’anés a un altre club. N’hi ha costat o n’hi costarà uns quants més: o els gairebé 75 milions d’euros que afirma el soci Jordi Cases i que ha motivat la seva querella contra el president Sandro Rosell per apropiació indeguda, o els 95 milions d’euros que assegura el diari El Mundo del siglo XXI citant fonts de l’Audiència nacional i els contractes que hi ha dipositat el club, o bé una altra xifra que un dia o un altre els socis del club acabaran sabent.

El ball de xifres prové de conceptes diversos, comissions i primes de fitxatge que el club s’hauria estalviat de comentar, com ara per drets preferencials sobre jugadors del planter, per partits amistosos, per ajudar el Santos a trobar patrocinadors o per a finalitats benèfiques. Hi ha qui ha volgut explicar la diferència dient que el FC Barcelona ha dit que Neymar ha costat 57 milions d’euros, que són els que hauria pagat efectivament fins ara, i que la diferència estaria en el que ha quedat pendent, en el que li acabarà costant quan els altres conceptes es vagin realitzant. M’ha semblat una interpretació de traca i mocador.

Sobre la notícia d’avui de El Mundo, s’han seguit dues línies d’opinió: la primera, ha anat en el sentit de desmentir-lo en base a fonts del club que han dit que no era veritat i a recordar el passat i el tarannà del diari i de qui firma la notícia, Eduardo Inda, i, la segona, a demanar al club un esforç de transparència, que es deixi estar de confidencialitats i que expliqui exactament quant i en concepte de què ha costat i pot costar, finalment, Neymar.

Jo crec que ara mateix no és hora de matar el missatger i, alhora, que el temps de la transparència ha passat. Tot i que la querella no hagi estat admesa a tràmit encara, el cas és a l’Audiència, de manera que el més oportú és deixar que el jutge faci la seva feina, pregunti tot el que cregui convenient i a veure què n’acaba sortint de tot plegat. Si és veritat allò de que un dia se sabrà tot, no cal patir-hi: la veritat sempre s’ha cuit a foc lent.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s