No crec que sigui exagerat qualificar de drama la situació que viu el PSC, que s’ha esquinçat quan ha hagut d’acarar la disjuntiva de la independència, i l’abstenció amb què pretenia trampejar-la el seu primer secretari, Pere Navarro, ha deixat de ser plausible. I, no obstant, hi trobo una doble virtut: s’avança als esdeveniments i anuncia el mapa i el paisatge futurs de la política catalana. I tant li fa com acabi el procés de transició nacional, que llavors ni l’actual sistema de partits, ni el seu capteniment ens serviran perquè o bé el país haurà d’organitzar-se com a Estat independent, o bé s’haurà de llepar les ferides i capejar el temporal de l’espanyolisme enfervorit pel triomf del seu vaitot.
Em fa l’efecte que assistim als darrers dies del PSC. Ha tingut un paper fonamental, de frontissa política i social, i molt probablement ha estat certa l’observació que el feia el partit més semblant a Catalunya. Però, avui s’hi assembla com un ou amb una castanya. La necessitat de triar entre un sí i un no, perquè no hi ha tercera via possible, ha provocat que la direcció del PSC hagi optat per exercir de federació catalana del PSOE, i aquesta decisió els porta a un trencament inexorable. Els diputats, els regidors i els militants socialistes que no hi estan d’acord però, sobretot, els seus votants hauran de buscar aixopluc en d’altres formacions, existents o noves.
A curt termini, aquesta trencadissa és un trasbals, ja s’entén. Però, a mitjà termini és un anunci de les tensions, esquinçaments i esllenegaments que hauran de patir la totalitat, o gairebé, dels partits polítics catalans en la Catalunya resultant del referèndum sobre la seva independència, sobretot si es resol de manera favorable. El PSC s’hi avança, ni que sigui al preu d’una trompada sonora.
La segona virtut del drama que pateixen els socialistes catalans és haver posat en relleu la urgència amb què s’ha de regenerar l’acció política. La manera com s’han abordat les discrepàncies al si del grup parlamentari i com s’ha imposat el vot negatiu en el debat de dijous al Parlament sobre la demanda al Congrés espanyol de les competències per organitzar el referèndum del 9 de novembre són d’un anacronisme fabulós. És inconcebible que els diputats no tinguin llibertat de vot. La disciplina de partit apareix com la dictadura d’uns aparells cooptats per una casta política que no respon als interessos dels ciutadans si no al seu instint de supervivència, que ja és més professional que no pas polític, i es revela impròpia i inacceptable en les democràcies actuals.
Les declaracions dels uns i dels altres, les amenaces d’expulsió als diputats que gosessin votar en un sentit contrari del que havia manat la direcció, les reunions per decidir si hi gosaven o no, les justificacions de per què trencaven o no la disciplina, els càlculs dels costos personals en termes de les eleccions que han de venir i etcètera han escenificat un espectacle inaudit i incongruent amb el procés tan seriós i tan greu pel qual transita Catalunya, que vol dir els seus ciutadans.
Tanmateix, molt més greu em semblen els discursos, les declaracions i els arguments del sector oficialista que no aguanten ni el programa electoral amb què van concórrer a les eleccions, ni els discursos, ni les declaracions ni els arguments d’encara no fa un any. En aquest cas, el seu capteniment, a més d’inaudit i greu, trobo que és una falta de respecte al país i als seus ciutadans.
[Aquest article va sortir publicat a El Punt Avui+, diumenge 19 de gener de 2014]
Amb sal i pebre 