Quines incongruències en el PSC

Quan els problemes no en plantegen bé, és impossible resoldre’ls correctament. Em penso que això és el que li succeeix al PSC, en bona part. Ara mateix se n’han proposat un de ben complex i les solucions que han trobat uns i altres, al meu entendre, no són les més adequades.

La direcció del partit creu que resoldrà els mals del partit expulsant els tres diputats que van votar a favor de la demanda de delegació de competències per organitzar el referèndum del 9 de novembre i els tres diputats Joan Ignasi Elena, Núria Ventura i Marina Geli pensen que no han de cedir l’escó.

Els altres dos diputats qualificats de díscols, Àngel Ros i Rocío Martínez-Sampere, van provar dues altres solucions. Ros va lliurar l’acta de diputat i Martínez-Sampere va seguir la consigna oficial de votar negativament tot evidenciant que no hi estava d’acord amb el gest d’abandonar l’executiva del partit. Són respostes que no es poden desvincular de la situació personal de cadascun d’ells, l’un a un any de les eleccions a l’alcaldia de Lleida, l’altra amb la intenció de concórrer a les eleccions primàries a Barcelona.

El problema que té plantejat el PSC no el resoldran amb la prova de la coherència. Perquè els arguments d’uns i altres són prou vàlids. Al programa electoral se li oposa la decisió del Consell nacional de la mateixa manera que el reglament intern del grup parlamentari es contesta que l’escó pertany al diputat i no al partit.

I és que l’error que cometen és de partida i falta de transparència. La direcció del PSC ha triat exercir de federació catalana del PSOE, que vol dir no tornar a discrepar-ne públicament ni encara menys votar distintament al Congrés dels Diputats i seguir-ne les directrius fil per randa. Aquesta evidència fa que només hi hagi una solució possible: per més greu que els sàpiga i per més injust que pugui ser en termes històrics i fundacionals, els catalanistes del PSC se n’han d’anar a un altre partit, a un de nou o a un dels que ja existeix.

Com acostuma a passar gairebé sempre, sobretot en els temps actuals, en el cas dels socialistes catalans la societat va per davant del partit: la prova són les enquestes, que ja han detectat amb quina magnitud i amb quina velocitat els seus votants troben recer en d’altres formacions.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s