De qui és el futbolí?

Aquestes vacances de Nadal vam anar amb la família a veure la pel·lícula de dibuixos animats Futbolín. Està prou bé. Té un bon començament, amb una al·legoria de La guerra de les galàxies. Després, s’ensopeix. Hi va haver una estona que se’m va fer pesada perquè no li acabava de veure quina solta tenia. Però, el desenllaç final ho compensa i ho disculpa.

El meu fill gran es va quedar amb una frase que el pare li diu al fill, que per veure-ho primer hi has de creure. Jo, en canvi, em vaig quedar amb la sentència de cap al final en què un dels personatges malèvols li diu a l’estrella futbolística caiguda que mentre els futbolistes passen, els agents continuen. Les cites són de memòria, no pas literals, per això no les he posades entre cometes, però em penso que no me’n vaig gaire enllà i, en tot cas, aquest és el sentit que tenien.

Tot això ve a tomb per l’actuació d’ahir de Leo Messi, encara que no ho sembli, aplaudida i corejada pels aficionats que hi ha havia al Camp Nou i ben ponderada per la premsa avui, en què va fer dos gols en a penes vint minuts en el seu retorn després de dos mesos lesionat. Acarada amb la polèmica que hi va haver, aquelles declaracions contra el vicepresident Javier Faus i les informacions sorgides sobre la conveniència de traspassar-lo, hi pot haver la temptació de dir amb rotunditat que al capdavall el futbol és dels futbolistes.

No m’ho crec. Hauria de ser així, el futbol hauria de ser dels futbolistes i dels aficionats, però no ho és. Futbol és el que fan els futbolistes, certament, però el futbol no els pertany. Els amos en són els qui mouen les rodes del negoci. No dec descobrir res.

Messi l’ha espifiada una vegada. Només cal adonar-se de quines reaccions no va suscitar. Si de veritat hi ha algú al club blaugrana que té la intenció de traspassar-lo, farà bé Messi de no desbarrar una altra vegada si és veritat com diu que vol completar la seva carrera futbolística al FC Barcelona. Ara: encara que es porti bé, si algú al club el vol vendre, ja s’ho farà venir bé per treure’l de polleguera un altre cop.

El futbol tampoc no pertany als aficionats, ni els clubs són dels seus socis, per més que es digui i es proclami. Una bona prova són aquests horaris infernals en què es programen els partits, o la broma de fer-nos comprar dues samarretes cada estiu. És clar que els aficionats i els futbolistes podrien plantar-se perquè sense els uns i els altres no hi ha ni futbol, ni negoci. Però, no ho faran mai. Al contrari. Escoltant i llegint algunes opinions, es veu que els bons aficionats són els qui suporten amb abnegació anar al camp a les deu de la nit en un dia feiner.

El futbol és dels qui en viuen sense haver-se de posar calça curta, ni passar fred a les grades, ni son l’endemà a la feina.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s