Una selecció normal, per a un país normal

Catalunya ha jugat contra el Cap Verd aquest dilluns en el tradicional partit amistós de finals d’any i l’ha guanyat per 4 a 1. Al partit hi van assistir una mica més de 20.000 espectadors, segons la xifra  donada per la Federació Catalana de Futbol. Des de la Federació, i fins i tot des del govern, s’havien fet crides perquè els catalans hi anessin, per fer una altra mostra de catalanisme reivindicatiu. No obstant, l’entrada és fluixa. Reconèixer-ho no vol dir que l’independentisme hagi punxat, ni tan sols l’independentisme esportiu, com afirmen avui  les Espanyes unionistes.

Ja fa temps que aquest model de partit amistós es va esgotar perquè com a espectacle futbolístic té ben poc atractiu, per no dir que no en té cap, i tant se val la selecció rival que s’aconsegueixi enredar, i com a gest de reivindicació nacional ja va fer tot el recorregut que se li podia demanar i ara ha quedat àmpliament superat pel procés d’independència de Catalunya. Entossudir-se a fer-lo cada any és encomiable i desistir ara precisament seria fer la fi del cagaelàstics. Per tant, benvinguts els esforços per mantenir la flama encesa, però la broma no sobreviurà el procés sobiranista.

Quan tot això acabi, i acabi bé, serà l’hora de fer balanç i mesurar la importància que hi haurà tingut el moviment per al reconeixement oficial de les seleccions catalanes i aplaudir i valorar la feina que han fet tots aquests anys les federacions esportives, no totes però gairebé, i la UFEC i el seu president David Moner i el de precursors com Jaume Llauradó. I això encara que els èxits hagin estat més aviat pocs i hi hagi hagut decisions tan estrambòtiques com la de la selecció d’hoquei d’anar-se’n a jugar a l’Amèrica.

Ja se sabia que buscar el reconeixement oficial de les seleccions era començar la casa per la teulada perquè, malgrat que les federacions esportives siguin entitats privades, sense tenir un Estat al darrera era anar-se a estimbar contra una paret. A Espanya li va ser senzillíssim bloquejar tots els intents de reconeixement, tapar buits legals i canviar quants estatuts i normatives calguessin per evitar que Catalunya pogués competir oficialment en campionats internacionals, almenys en els esports de més ressò.

I no obstant el camí que es va iniciar poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona i que va anar agafant embranzida ens els anys successius haurà tingut un paper destacat en el desvetllament i conscienciació nacionals, com ho van fer en un altre nivell i més fonamentalment les consultes populars organitzades pels Ajuntaments, i per normalitzar la reivindicació i la defensa del dret a ser un país normal que tingui seleccions esportives normals competint en els campionats internacionals d’una manera ben normal.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s