El front europeu

Les quatre formacions polítiques que han subscrit l’acord per a la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya el 9 de novembre de 2014 no es posaran d’acord per anar juntes a les pròximes eleccions al Parlament europeu del 25 de maig. Tot i que encara hi són a temps, les declaracions dels seus líders indiquen que cadascú hi concorrerà en solitari. Només els de CDC hi són favorables; ICV, UCD i CUP ho han descartat i ERC ha parlat d’un programa conjunt, però amb llistes separades.

Tanmateix, si fossin capaços de deixar els interessos partidistes de banda, em penso que donarien un gran impuls al procés de transició nacional i que incrementarien substancialment les probabilitats de fer el referèndum. Perquè, per dir-ho amb un recurs gastat, tant el referèndum com la independència seran europees i internacionals, o no seran. Vull dir que amb fermesa no n’hi haurà prou sinó es té l’aval de la comunitat internacional. I una candidatura conjunta, que seria votada per una majoria abassegadora, previsiblement, demostraria la determinació del país a decidir el seu futur. En democràcia, la voluntat popular és imbatible, però si es tenen padrins poderosos se’n fa més via i les garanties de sortir-se’n són majors.

Ara: deunidó el camí que s’ha fet. És admirable com el catalanisme ha pres consciència de la força que té i amb quina rapidesa s’ha organitzat des de baix, que és com les revoltes polítiques triomfen i els països s’emancipen, i amb quina serenor ha plantat cara sense arronsar-se davant de tanta amenaça i tant de menyspreu i tants insults com ha d’entomar. També és gratificant que la majoria de formacions polítiques hagin sabut encarar el repte i interpretar i canalitzar la voluntat popular, perquè no hi ha cap revolta que hagi pogut quallar, ni cap país que s’hagi pogut independitzar si no ha comptat amb líders que l’hagin guiat.

No vol dir que no hi hagi aspectes que siguin criticables o decebedors. Des del posicionament del PSC, que fins fa poc es definia com el partit que més s’assemblava a la societat catalana i que ara mateix s’hi assembla com un ou a una castanya, a la pregunta del referèndum, que és clara i inclusiva, però que no és pas binària: són dues preguntes que permeten tres respostes, una de les quals, el sí, però no, deixaria les relacions de Catalunya amb les Espanyes en la mateixa indefinició i falta d’alternativa actuals, perquè no hi ha interlocutor de la banda espanyola, però havent cremat la sortida del referèndum. Que fos l’única pregunta possible per evitar que ICV i l’UDC se’n despengessin no treu que no sigui ni la més lògica ni la més adequada per desllorigar el conflicte. Els referèndums es convoquen per triar entre dos camins i no pas entre tres o quatre.

No obstant, en general, em fa l’efecte que el procés avança amb les empentes i els rodolons que eren d’esperar sabent com sabíem amb qui ens les hem d’haver. A més, s’internacionalitza a diari. Aquesta setmana hi ha hagut l’editorial del Financial Times, atònit per la ceguesa del govern de Rajoy, i la tria de la Via Catalana com a una de les fotografies de resum del 2013 que ha fet el The Wall Street Journal. I és que en les democràcies occidentals, la voluntat popular preval per damunt de la llei. Per aquesta raó trobo que seria bo que els partits que defensen la convocatòria del referèndum fessin una candidatura conjunta a les eleccions al Parlament europeu.

[Aquest article va sortir publicat al diari El Punt Avui+ el diumenge, 22 de desembre de 2013]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s