Resultadisme i estadístiques

L’anàlisi futbolística sempre ha patit d’estar excessivament condicionada pel resultat final. Fins a cert punt, és normal que sigui així perquè l’objectiu de tots els equips és guanyar i, és clar, si el propòsit que es persegueix s’aconsegueix la conclusió final no pot ser negativa del tot, per més que la manera d’arribar-hi no sigui l’esperada ni la idònia.

Des de fa unes quantes temporades, aquesta anàlisi s’ha complicat perquè hi hem afegit les estadístiques. La broma va començar fa força anys amb el percentatge de possessió de la pilota i ara als partits els fan unes disseccions minuciosíssimes, amb tota mena de dades sobre xuts a porta i entre els tres pals, passades encertades i espifiades, quilòmetres recorreguts i etcètera.

Jo no me n’he refiat mai, de les estadístiques. No dic que no siguin útils o que no serveixin per treure conclusions, vull dir que no me les agafo com una veritat absoluta. Prefereixo guiar-me per les sensacions que tinc durant els partits i provo de transmetre-les amb paraules i, en tot cas, comprovar si es corresponen poc o molt amb les dades estadístiques.

Per això tot el debat que hi ha hagut aquesta temporada sobre la possessió i les pilotades de Valdés me l’he mirat de cua d’ull i m’hi he referit d’esquitllada i si m’ha semblat que els blaugrana no acabaven de girar rodó no era pas pels resultats, prou bons i contundents, ni pels percentatges de possessió, que en general ha seguit dominant, com per les dificultats per controlar els partits, generar perill i evitar-ne.

Perquè el risc d’agafar-se el resultat i l’estadística com a una veritat incontrovertible és confondre’s setmana rere setmana. Va passar a començaments de la temporada en què entremig de l’anada i la tornada de la Supercopa, que el Barça es va endur sense guanyar-li cap partit a l’Atlètic de Madrid, va fer mitja dotzena de gols al Llevant i va semblar qui sap què.

Ara ha succeït semblantment, quan després de dues derrotes consecutives els blaugrana han encadenat dues golejades al Cartagena i el Celtic i s’ha conclòs que tots els mals eren passats. Algunes apreciacions em van semblar exagerades i precipitades, començant per la del tècnic Martino, que va dir que contra els escocesos havien jugat el millor partit de la temporada. Després ha arribat el Vila-real (2- 1) i jo he experimentat davant del joc blaugrana sensacions semblants a les que estic tenint durant tota la temporada, si fa no fa, amb una diferència que no és menor, certament, i és que en cap moment el partit se li ha descontrolat.

[Aquest article va sortir publicat al Nació digital.cat, el diumenge 15 de desembre de 2013]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s