No ho sabrem mai?

La premsa catalana és unànime en les seves portades d’avui a considerar que mai sabrem la veritat del cas de la Camarga, després que l’Audiència de Barcelona hagi decidit arxivar-lo perquè la presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, va perdonar l’agència de detectius Método 3. La conclusió a què arriben és que amb aquesta carpetada judicial no es podrà saber qui va ordenar espiar la dirigent popular i l’exparella d’un fill de Jordi Pujol.

Tot plegat em causa una perplexitat enorme. La decisió judicial deu ser tècnicament correcte perquè si la persona presumptament ofesa perdona l’ofensa i l’ofensor, ja s’entén que l’il·lícit s’acaba. Ara: el que em provoca perplexitat és que el jutge ho justifiqui dient que el cas no té interès general. Després del sidral que es va muntar, amb detencions, escorcolls i un etcètera de por, resoldre ara que el cas no té interès per a la població que hi va assistir atònita i indignada, és incompressible i inassimilable.

Segonament, el que també em deixa parat i preocupat és que des de la premsa es renunciï tan resignadament a conèixer la veritat. Sobretot perquè d’indicis de qui va encarregar l’enregistrament d’aquella conversa i per què n’hi ha uns quants: el director de Método 3, Francisco Marco, va publicar un llibre en què afirma que l’encàrrec el va fer Alícia Sánchez-Camacho a través d’un íntim amic seu i client de l’agència, que s’entén bé que era l’antic número dos del PSC, José Zaragoza; anit, vaig escoltar Marco a Rac 1 dient que Sánchez-Camacho havia tornat a mentir quan havia valorat que “s’ha ratificat per la via penal l’aplanament civil, amb condemna i reconeixement dels fets pels autors” perquè no feia ni quinze dies que havia entrat un paper a l’Audiència en què perdonava també l’ofensa del fet; i, finalment, hi ha els informes apòcrifs que van servir per embrutar la imatge del president Artur Mas i CiU durant la campanya electoral de les eleccions de fa un any.

Amb tot plegat, sabem que aquestes pràctiques converteixen la política en un podrimener i que els que les han protagonitzades n’haurien de sortir cuita corrents i capcots. I que si la justícia diu que fins aquí ha arribat i que no pensa anar més enllà, el periodisme l’hauria de seguir perquè l’ofici no consistia en prendre nota de les resolucions judicials i les declaracions polítiques.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s