No li digueu senyera!

La segona samarreta del FC Barcelona, amb què ha jugat l’anada dels setzens de final de la Copa del Rei contra el Cartagena (1-4), ha estat un èxit comercial, social i, fins i tot, polític per la gran quantitat que se’n veuen a l’estadi i entre l’afició culer i per la presència tan notòria que va tenir a la Via catalana de l’Onze de Setembre i que té, en general, en totes les manifestacions de caire independentista. En aquest sentit, és clar que la junta directiva la va encertar plenament.

Ara: jo ho trobo impropi. Ho vaig escriure així que es va saber i avui, un cop ja es coneix que és un èxit rotund i sense precedents pel que fa la samarreta suplent, m’hi ratifico, ni que sigui perquè, parafrasejant Eugeni Xammar, de qui dijous va fer quaranta anys de la seva mort, acostumo i procuro estar sempre d’acord amb les meves opinions.

No sacralitzo els símbols, però considero que la bandera catalana ja és al lloc que li correspon, a l’escut del club, d’on no hauria d’haver sortit mai, amb l’excepció del braçal del capità i per les raons històriques del moment en què es va adoptar. Per tant, si no vaig trobar bé que la convertissin en un logotip i l’estampessin a la part del darrera del coll, encara em va semblar pitjor que l’hi posessin mànigues. Els embolics amb el nombre de franges vermelles en la versió inicial i l’actual del bàsquet, ja és hilarant.

I si ara m’hi ratifico és perquè al final s’ha convertit en un suport publicitari i d’un dels règims més execrables que hi ha al món, per més diners que tingui i per més causes, voluntats i esdeveniments que pugui comprar. En el darrer informe d’Amnistia Internacional sobre Qatar, s’afirma que la immigració, que arriba al 80 per cent de la població, viu en condicions d’esclavatge, tractada com a bestiar, amb jornades laborals de fins a 12 hores els set dies a la setmana. També hem conegut aquests darrers dies el cas del futbolista francès Zahir Belounis que s’ha passat dos anys retingut al país perquè va denunciar el club per impagament i aquest, emparat per la legislació qatariana, li ha denegat el visat de sortida fins que el sindicat de futbolistes professionals (FIFPro) hi ha intervingut. No és res que ens sorprengui, no calia l’informe d’AI ni el cas del futbolista francès per saber amb quin règim ens les havem.

Qatar, com d’altres monarquies del Golf i, en bona part també la Xina, han agafat l’esport com un vehicle fenomenal per netejar la seva imatge i homologar-se internacionalment. El FC Barcelona és un instrument com n’hi ha pocs. Com que es tracta d’una entitat privada, si les condicions li semblen bé i creu que els escrúpols no hi tenen cabuda, no hi ha massa res a dir. Altra cosa és que un dels suports publicitaris, de blanqueig d’imatge, pretengui ser la bandera de Catalunya. Ja que no hi ha res a fer, almenys no n’hi diré senyera.

[Article publicat a Nació Digital.cat, el 6 de desembre de 2013]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s