No vindrà d’una jornada

El FC Barcelona guanyarà la Lliga perquè a cinc jornades del final, amb 11 punts d’avantatge, ja té la feina feta. Aquest cap de setmana ha deixat escapar la primera oportunitat que tenia de guanyar-la o, almenys, de deixar-se-la a punt de celebració diumenge que ve al Camp Nou, ha empatat amb l’Athletic Club (2 a 2) en la seva darrera visita a San Mamés i com que el Reial Madrid ha guanyat l’Atlètic al Calderón (1 a 2), el més probable és que ni a la jornada que ve es proclami campió encara. Tant se val, perquè el títol li caurà com fruita madura, si no és la jornada que ve, serà l’altra o l’altra. No vindrà d’una jornada.

I serà un títol d’un mèrit notable. Per l’inici tan aclaparador i fulgurant i tan de rècord que van tenir a la primera meitat de la temporada i per totes les circumstàncies adverses que ha hagut d’entomar la plantilla i el club al llarg de l’any, amb les recaigudes d’Abidal i, més influent encara, de Francesc “Tito” Vilanova. Hi ha hagut la patacada emocional, que es fa difícil d’avaluar des de fora però que és imaginable, i hi ha hagut una manca de lideratge forçós que s’ha fet perceptible en els moments més decisius, quan els resultats s’han torçat. Jordi Roura ha fet una feina excel·lent, ha sabut estar al lloc que li corresponia i ha sorprès en positiu, i el club també ha actuat correctament, amb serenor i humanitat. Els darrers resultats tenen un punt d’inexorable.

Els blaugrana guanyaran la Lliga perquè durant la primera meitat ho van fer tan bé i van agafar tanta distància respecte del Reial Madrid, que ara ja no la poden perdre, almenys és inimaginable que ho facin. No obstant, la sensació amb què acaben és força negativa, d’haver arribat al moment decisiu de l’any físicament esgotats i futbolísticament desconcertats. El pas enrere de cada hivern, que servia per fer-ne tres o quatre endavant a la primavera, s’ha convertit en una reculada apressada. Els blaugrana són avui un equip que es bat en retirada. És clar que aquesta és una sensació que canviaria com un mitjó si dimecres fossin capaços de remuntar l’eliminatòria contra el Bayern de Munic, però cap observador neutral la pot pensar, només pot esperar que els blaugrana ho intentin per esperit esportiu i dignitat futbolística.

El barcelonisme tendeix al catastrofisme quan vénen mal dades amb la mateixa mesura que desferma l’eufòria quan triomfa. Ara mateix n’hi ha que ho cremarien tot. Vull dir que es vendrien mitja plantilla i fitxarien a dojo. No és lògic ni comprensible, però és així. A vegades penso que aquesta és una de les funcions socials que fa el futbol, com una via d’escapament de la mala llet. També hi ha tot això dels canvis de cicle i etcètera. Són estupideses. Ningú no ho pot saber a hores d’ara. No hi ha prou perspectiva. A més, a mi no m’ho sembla pas, el gruix de la plantilla és prou jove i a l’equip filial hi relleus de qualitat. Ara: és veritat, qualsevol futur depèn de quines decisions es prenen en el present.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el diumenge 28 d’abril de 2013]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s