Temps per a la banqueta (bis)

Just abans del partit del Rayo Vallecano, acabada de passar l’eliminatòria contra el Milan, comptava que al FC Barcelona li quedaven, anant-li excel·lentment el que resta de temporada, cinc partits a tot estirar, els que pot arribar a jugar de la Lliga de campions si arriba a la final perquè els de la Lliga espanyola els podem considerar un tràmit, com un descompte fins que el títol sigui matemàticament inexorable. Dels cinc, n’ha passat un i l’evidència de fa tres setmanes s’ha convertit en una urgència. L’equip titular arriba molt desgastat a aquest tram decisiu de l’any; només hi faltaven els partits de les seleccions i els viatges a les quimbambes i a no se sap quants mils de metres d’alçada per acabar d’esgotar els dipòsits i tensar les musculatures. Contra el PSG ja es va veure com un partit de futbol dels de veritat fa caure els futbolistes com mosques quan van justos de força, més enllà dels riscos intrínsecs que té el fet de posar-se a córrer rere d’una pilota i contra un contrari que te la vol prendre. Ni contra el Rayo Vallecano (3 a 1), ni encara menys contra el Celta (2 a 2), els no habitualment titulars van fer prou per mantenir l’equip en un to alt. Aquest any s’ha agreujat la distància entre titulars i suplents. No em sembla que sigui un tema que es pugui resoldre fitxant aquest estiu o fent pujar més futbolistes del Barça B. Em penso que és molt més complex i que té a veure amb derives que són la conseqüència, lògica i comprensible, de tants èxits com s’han obtingut aquests darrers anys.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s