De Milà a París, camí de

Qualsevol equip que arriba als quarts de final d’una competició com la Lliga de campions és un molt bon equip i si, a més a més, en els darrers dos anys s’ha gastat, no n’hi direm invertir parlant de futbol, 260 milions d’euros en fitxatges, el més normal és que sigui un tros d’equip, com deia aquell. És el cas del París Saint Germain: un àlbum de cromos força ben triats.

 

Ara: en el futbol, els diners no ho són tot, vull dir que a partir d’una certa quantitat ja no ve de cinquanta més o menys, ni tampoc els noms dels futbolistes determinen els resultats, hi compten d’altres factors alguns dels quals els hem vist aplegats aquest dimarts a la nit en l’anada dels quarts de final de la Lliga de campions entre el París Saint Germain i el FC Barcelona.

Que el Barça és un equip més fet, construït amb la paciència i la sapiència que s’acumula a les escoles a còpia d’anys de treball excel·lent, amb la majoria de futbolistes que no han costat cap milió però que en valdrien tants com els propietaris àrabs o russos d’un equip com el francès en volguessin pagar per escurçar el camí, comprar el talent que no tenen temps de conrear, ni ganes, o pagar-se un caprici de nous rics.

O que Messi fa molta por, per exemple. És el respecte que causen els grans jugadors, l’argentí ho és, i els grans equips, el Barça ho és també. Tot aquest respecte envers Messi i els blaugrana es va veure abans del partit, en totes les declaracions del tècnic italià del PSG i de jugadors com Ibrahimovic, en el plantejament tan temorenc que van fer i, fins i tot, en la braó que els va sorgir de sobte a l’inici de la segona part, així que van veure que l’argentí, que els havia fet el primer gol, es quedava lesionat a la banqueta a la mitja part.

I els detalls que hi ha en tots els partits, petits encerts i errades inoportunes i inesperades, algunes d’incomprensibles també, lesions que no toquen i que s’acumulen i que fan maleir viatges i partits que no interessen a ningú més que aquells que els organitzen per parar la mà i obrir la butxaca, equivocacions com per quedar bé amb vés a saber qui, un gol en fora de joc, posem per cas, detalls, deia, que fan que un partit que havia de guanyar el FC Barcelona, com per tancar, o gairebé, l’eliminatòria contra el PSG, hagi acabat amb un empat 2 a 2 que la deixa oberta per a la tornada al Camp Nou.

Tant se val, perquè tot plegat ha permès veure un partit de futbol dels de veritat, d’aquells que fan incomprensible que les lligues domèstiques i les fases classificatòries per als campionats continentals i mundial encara tinguin tant de protagonisme en el calendari futbolístic, que ocupin tants caps de setmana i entre setmanes, i que la Lliga de campions just es disputi des d’uns vuitens de final. Només haurem d’esperar una setmana.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el dimarts, 2 d’abril de 2013]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s