Quan parlar de futbol no és cap frivolitat

En aquests temps que corren, parlar de futbol és una frivolitat la majoria de les vegades. Només hi ha tres situacions en què una disculpa és possible, al meu entendre: quan se n’és conscient, vol dir parlar-ne sense donar-li una transcendència que no té, amb un punt de distància irònica i tot; quan s’usa com a refugi, com una via d’escapament dels maldecaps diaris; i, finalment, quan serveix per explicar valors positius, encara que sigui amb el risc de magnificar-los.

És el cas d’aquesta setmana en què el FC Barcelona ha viscut una situació de cara i creu: d’una banda, hi ha hagut el retorn d’Eric Abidal a una convocatòria de l’equip, pel partit contra el Celta de Vigo (2 a 2), i de Francesc Tito Vilanova divendres a la direcció dels entrenaments, encara no dels partits, i, d’una altra banda, hi ha hagut la recaiguda en l’afectació pulmonar del basquetbolista Pete Mickeal, a qui se li ha acabat la temporada.

Vilanova i Abidal són un exemple positiu. El risc de magnificar-los és evident perquè de casos com els seus n’hi ha moltíssims i de més meritoris i tot, de persones que no disposen ni de les seves oportunitats, ni dels seus recursos. Però, precisament, és en la seva popularitat on resideix el seu valor d’exemple. A més, en aquests casos hi ha l’actuació del club i el cos tècnic que li afegeix valor.

La Junta directiva ha obrat com calia, fent confiança a Jordi Roura i esperant a què Vilanova tornés del seu tractament a Nova York i Roura ha estat molt correcte assumint un paper d’entrenador interí i fer-ho evident amb l’ús del xandall i deixant buit el seient de Vilanova a la banqueta. En un altre àmbit, destacar aquests capteniments seria d’un ridícul espantós, perquè fer res de diferent seria inimaginable, però en el futbol hi ha comportaments tan insòlits que, tot sovint, les obvietats es tornen rareses memorables.

Només cal recordar quines bestieses no es van arribar a dir aquell parell de setmanes en què els blaugrana van ensopegar contra el Milan a Milà i contra el Madrid a Barcelona i Madrid, fins al punt que el president Sandro Rosell va haver de sortir a dir que Roura seria l’entrenador fins a la tornada de Vilanova i que si, al final, l’equip perdia tots els títols, doncs, pega. Perquè hi ha moments en què es fa del tot evident que el futbol és una frivolitat i donar-li segons quina transcendència és una immoralitat.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat diumenge, 31 de març de 2013]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s