Una Volta de primera

A Catalunya hi ha molta afició pel ciclisme. No és pas qüestió de comparar-se amb cap altre territori. Cada terra fa sa guerra, diuen. Però, a Catalunya, l’afició pel ciclisme és notòria. Només cal fixar-se en les carreteres cada cap de setmana, que s’omplen de cicloturistes. També a les ciutats l’ús de la bicicleta és cada vegada més habitual. No és una afició de fa quatre dies, ni cap moda importada d’una d’aquestes ciutats nòrdiques tan civilitzades, en què els seus habitants es mouen al ritme de la bicicleta i el tramvia. La tradició ciclista de Catalunya ve de lluny. És un esport i una manera d’entendre la vida que hi va arrelar fa més d’un segle.

A Catalunya hi havia hagut tres proves ciclistes majors: la Setmana Catalana, l’Escalada a Montjuïc i la Volta Ciclista a Catalunya. La Setmana va néixer per agrupar totes les carreres professionals d’un dia que es feien a Catalunya i que tenien poc atractiu; la primera edició es va disputar el 1963 i la darrera el 2005. L’Escalada era la prova que tancava la temporada ciclista, a l’octubre; es va començar a córrer l’any 1965 i la darrera edició es va fer el 2007. Tan sols queda la Volta, nascuda l’any 1911, dos anys després del Giro d’Itàlia i vuit més tard que el Tour de França.

Observar el palmarès d’aquestes tres proves serveix per adonar-se de la importància que van tenir en el calendari ciclista internacional i, en el cas de la Volta, que té encara. Hi ha tots els ciclistes de totes les èpoques. És lògic que hi hagi tots els noms, o gairebé tots. Per la tradició ciclista del país. Catalunya no té prou territori com per organitzar una gran ronda ciclista de tres setmanes, però té una orografia prou diversa i de qualitat com per organitzar una prova d’una setmana i encaixar-la en la preparació dels equips més potents del pilot de cara al Giro i el Tour. Disputar-la durant la primera setmana de la primavera és un encert.

Ara tot aquest patrimoni és en perill. La Volta ha tingut els seus alts i baixos, ha viscut moments d’esplendor i d’altres d’ensopiment, ha ballat pel calendari sense encaixar-hi bé, i ara que ha trobat el punt òptim de la temporada en què situar-se, ara fa unes quantes edicions que va fent la viu-viu i qualsevol any d’aquests sens mor. No es tracta de mantenir-la artificialment, ni a còpia de subvencions. Catalunya només ha de ser el país que vulguin els catalans i si els catalans només volen les bicicletes per anar a fer salut, o bé anar a esmorzar els diumenges amb la penya d’amics i coneguts de les dues rodes, doncs que així sigui. Però a mi em sembla que Daniel Martin, el vencedor de l’edició d’enguany, irlandès resident a Girona, no hauria de ser el darrer d’un palmarès tan brillant. Perquè ser un equip de futbol, a penes, és més aviat trist i és ser ben poca cosa.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el dilluns, 25 de març de 2013]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s