De la grada d’animació

Ara tota aquesta qüestió de la grada jove o d’animació s’ha embolicat en excés. Si als periodistes i a tothom ens costa parlar d’un qualsevol tema sense apriorismes, encara més ens ha de ser difícil fer-ho sobre un que arrossega tantes històries menudes i emocions de les que es viuen com si s’acabés el món. Ho provaré.

La Junta directiva de Joan Laporta n’havia parlat i el directiu Antoni Rovira la tenia ficada entre cella i cella. No va poder ser. Primer, s’havien d’eradicar del Camp Nou els comportaments violents. Prefereixo dir-ho així, sense referir-me a cap col·lectiu en concret perquè és més precís i s’ajusta més bé al propòsit últim. I perquè em penso que, definint-ho talment, tothom hi podrà estar d’acord. I, quan s’havia més o menys aconseguit i semblava que es podia abordar la creació d’una grada jove, el projecte es va encallar per les reticències dels Mossos d’Esquadra. Eren raonables i es van comprendre i acceptar. Per l’experiència de què es sortia i la que es té d’altres clubs.

De la grada d’animació, el president Sandro Rosell en va fer un argument electoral i, en coherència, s’hi ha entestat. No han pogut donar garanties als Mossos d’Esquadra, no els han convençut i l’han volguda fer tant sí, com no. Els ha sortit malament perquè, com va reconèixer Rosell, no podien controlar a qui, en darrer terme, anaven a parar les entrades.

Sobre la grada jove o d’animació, tinc un parell d’idees des de fa temps. La primera és que els camps anglesos i els alemanys i tots aquests que no paren de cantar i cridar durant tot el partit, vingui a tomb o no, a pesar que em causen un efecte positiu (quan no hi sóc ficat al mig i el meu equip va perdent), no em generen cap enveja. El futbol m’agrada veure’l bé, vull dir que m’agrada estar pel joc i si a vegades hi ha algú al costat o al darrera que crida i s’alça com posseït pel diable, si ho fa massa sovint, més aviat em molesta que no pas em mou a imitar-lo.

La segona és que, tot i que crec que les tradicions són una invenció, inventar-se ara un Camp Nou enfervorit en tots i cadascun dels partits de la temporada ho trobo un punt irreal. Potser amb el temps s’acaba produint una transformació d’aquesta mena, però crec que, per ser de veritat, s’haurà d’anar fent a poc a poc i de manera natural, perquè els canvis culturals són difícils d’induir des de dalt d’un dia per l’altre; no dic que no siguin ni possibles, ni desitjables, vull dir que costen d’imposar. Pel pes de la tradició, bàsicament.

I encara una altra idea també de fa temps que no s’hi refereix directament però que hi té a veure. A mi em sembla que, més enllà de les diferències ideològiques i les distàncies personals que s’hagin pogut congriar entre els dirigents d’un qualsevol govern, institució o entitat, hi ha una feina feta que s’hauria d’aprofitar tant com es pogués perquè mai és veritat que els que ens van precedir ho fessin tot malament.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s