La memòria és un pou insondable

Què fas?

Miro les muntanyes.

Quanta estona fa que les mires?

No ho sé. Tot just clarejava quan m’he alçat.

Això és molta estona.

Sí, és molta estona.

I què hi has vist?

Un home.

Des de tan lluny l’has vist?

Sí.

Què feia?

Era al costat d’un pou.

Segueix.

Ha pouat una dona.

Una dona?

Sí.

La coneixies?

No.

I a l’home, el coneixies?

No, tampoc no el coneixia.

Com eren?

No ho sé. No te’ls sabria descriure. Ell estava d’esquena. Vestia una americana de color fosc, negre o potser marró. No ho puc precisar. Podria ser blau marí, també. Era fosca. I els pantalons també eren foscos, potser uns texans. Semblaven còmodes. Poc planxats, vull dir. I duia un barret, fosc també. Tenia els cabells llargs, perquè li sortien per sota del barret, que duia tirat enrere, li arribaven fins una mica més avall del clatell. Era força alt i fort. Pouava amb energia. Però sense pressa, com si no sabés què n’havia de treure. No en sabria dir res més. No s’ha girat en cap moment.

I ella, com era?

No ho sabria dir, tampoc.

No l’has vista?

Sí, a ella l’he vista ben bé. Era menuda. Morena, amb els cabells llargs. Semblava fràgil. No en sabria dir res més, tampoc.

I què ha fet ella quan ha sortit del pou?

Res.

Res?

Res.

Ella era morta.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s