Som:Anoia

Ha nascut un nou setmanari: Som:Anoia. En aquest país, no ho som de l’Anoia, la divisió comarcal vigent ens ho fa ser, però som més aviat de la Segarra: la geografia i el clima, i els costums i el caràcter ho són de manera inconfusible, encara que com a bons catalans, tampoc no ens acabem de decidir en quina qualitat som segarrencs: n’hi ha que n’hi diuen Segarra calafina, d’altres que no reconeixen Calaf com al seu cap i casal i que, en conseqüència, opten denominar-se de l’Alta Segarra, i encara hi podem trobar la via de consens dels que anomenen el territori l’Alta Anoia, perquè tota dissidència ha de tenir el seu corrent conciliador. Tant se val.

La qüestió és que ahir al vespre es va presentar a la Casa Felip de Calaf el nou setmanari Som:Anoia. L’acte va coincidir amb la sortida als quioscs del número 1 perquè tot i tenir una versió digital, la seva aposta periodística és en el paper, amb una qualitat gràfica notable i una compaginació cartesiana i neta. És a dir, que els impulsors d’aquesta nova capçalera sembla que vagin en una triple contra direcció: contra la crisi general que convida a no prendre riscos, contra la crisi del periodisme i contra la crisi dels periòdics editats en paper.

Si això fos veritat, vull dir que s’haguessin ficat en el sentit contrari d’una via de tres carrils, hauríem de llegir la seva aposta com un gest inconscient o desesperat, d’una insensatesa impròpia d’unes persones joves encara però amb prou experiència en els mitjans de comunicació com per haver sabut de quin mal haurien de morir si s’hi entestaven. No obstant, em penso que aquesta és una lectura simple, per bé que sigui la més immediata i la políticament més correcte. Se’n surtin o no, em sembla que en el seu propòsit hi ha per damunt de l’entusiasme un punt de lucidesa encoratjador.

Vull dir que la crisi no és només econòmica, és absoluta, és tot el sistema cultural, en el sentit més ampli de la paraula, el que ha fet fallida i no hi ha concurs de creditors que ho pugui reactivar, i que no hi ha una crisi del periodisme ben bé, el qui hi ha és un desconcert colossal en els mitjans de comunicació tradicionals, massa petits per explicar-nos el món, massa grans per fer-nos entendre el més immediat i proper.

No hi ha crisi del periodisme. Potser som els periodistes i els mitjans en què treballem els que estem en una crisi d’identitat. Perquè de tant promiscus com ens hem tornat, hem oblidat l’essència de l’ofici: i hem deixat de ser necessaris. Aquest deu ser el repte de la gent que farà Som:Anoia. Un triple repte que, det fet, n’és només un: convertir-se en la cita imprescindible dels divendres per als ciutadans d’aquests topants.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s