I doncs, què ens pensàvem!

Les eleccions del 25 de novembre van complir la funció per la qual era necessari que es convoquessin: per comptar-nos i així saber quants catalans hi ha a favor de fer un referèndum d’autodeterminació i, aproximadament, quants catalans hi votarien a favor. Ara ja ho sabem. Tota la resta són aritmètiques parlamentàries i interessos i estratègies de partit, legítimes i necessàries. Els resultats que van sortir del recompte dels vots són prou concloents, i amb una participació rècord del 70 per cent són, a més, fidedignes.

Així doncs, sabem que hi ha una força parlamentària de 87 escons, almenys (107 si hi sumem els diputats del PSC que en campanya electoral van declarar-se a favor de fer una consulta, ni que fos per votar-hi que no), que és suficient per convocar un referèndum; però també sabem que els partidaris de la independència de Catalunya no són ni prou forts, ni prou nombrosos, ni estan prou units per anar a les urnes amb garanties de guanyar. I també sabem, o hauríem de saber, amb quina mena d’estat ens les hem d’haver. Per si algú se n’havia oblidat i es pensava que acabades les eleccions acabada la ràbia, aquesta setmana el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, ens ho ha deixat clar, castellanament i castissament. El vaitot de l’espanyolisme contra la nació catalana, dirigit pel PP de José María Aznar des de la FAES i des del govern de Mariano Rajoy, és inequívoc. És un atac colossal perquè té una vocació definitiva.

La primera andanada l’han adreçada contra el català a l’escola. La cobertura jurídica ja se l’havien procurada amb les sentències del Suprem i el Constitucional en contra de la immersió lingüística i de l’Estatut; el que ara fan és desenvolupar-les, simplement. Al govern li queden poques sortides, i cap pot ser eficaç a mitjà termini. La insubmissió i el recurs, que esdevindran urgents i ineludibles, només serviran per donar-los més arguments jurídics per llançar-nos al damunt: perquè la justícia espanyola és, per damunt de qualsevol altre interès, espanyola.

Mentre el conflicte institucional per la supervivència del català es va descabdellant, l’espanyolisme instal·lat al govern de l’Estat anirà asfixiant financerament la Generalitat amb l’objectiu manifest d’abocar-la a l’incompliment del dèficit que té imposat. L’escanyaran tant com puguin per evitar que quadri els comptes. Així tindran la raó per intervenir-ne l’administració i posar en marxa l’obra definitiva de desmuntatge de la nació catalana: TV3 i Catalunya Ràdio, les ambaixades i les empreses públiques, les subvencions a les entitats catalanes com Òmnium Cultural i tota la pesca nacional.

No es pot adduir que no se’ls veu a venir. Pensar-se que hi ha espai per al diàleg o per quedar-se quiet i resistir i salvar els mobles o els mots, amb la revolta o la insubmissió, girant-s’hi d’esquena, és d’una ingenuïtat fascinadora. Són al País Valencià de fa molts anys, campen lliures per les Illes Balears i ja els tenim a tocar d’Almacelles. Podem fer veure que no ho veiem, que València, les Illes o la Franja són territoris aliens que no són de la nostra incumbència, però va ben bé així. L’ofensiva que han iniciat és d’una envergadura conclusiva.

Hi ha plantejat el ser o no ser de Catalunya com a nació. L’única via de supervivència possible és la independència perquè dins d’aquest Estat espanyol no hi cap una Catalunya nació. Davant d’aquesta disjuntiva, podem creure’ns que el més eficaç és celebrar com més aviat millor un referèndum d’autodeterminació i anar-nos-en de l’Estat espanyol a cuita-corrents. No obstant això, s’han de mesurar molt bé els riscos que implica, que no em semblen pas menors. Perquè amb l’estratègia de vaitot de l’espanyolisme fa l’efecte que el pretenguin. I és que hem de ser conscients que convocar una consulta i perdre-la significaria assestar un cop molt fort a la independència de Catalunya, seria condemnar una generació almenys a no fer-ne cap més. I una generació és un temps excessiu. No aturar-se no vol dir córrer.

 

[Aquest article va sortir publicat a El Punt Avui+, el diumenge 9 de desembre de 2012]

Advertisements

5 pensaments sobre “I doncs, què ens pensàvem!

      • Ja pero jo considero que ja ho tenim , que estem en clara disposicio de guanyar i tu no. I m.agradaria que concretessis més, si pots. Salut!!

      • A veure, és difícil concretar perquè l’únic recompte que val és el de l’escrutini.
        El sí va obtenir 1,8 milions de vots, els de CiU, ERC, CUP i SI; el no 0,75 de PP i C’s. Hi ha els 0,9 de PSC i ICV que fan de mal adjudicar, de manera directa.
        A més, entre Duran i Fernández hi ha tot un món per cohesionar.
        Per més plebiscitàries que es vulguin fer unes eleccions, no és un referèndum en què hi juguen factors tan decisius com la formulació de la pregunta.
        Crec que hi ha feina de cohesió per fer encara, de consolidar el sí, i reformes estructurals que hi ajudarien com una llei electoral o una reforma de l’administració territorial.
        Com dic al final, no aturar-se no vol dir córrer.

  1. Ei! Salutacions!. El govern si que té una sortida amb el català: Fer un nova llei que blindi el Català a l’escola com proposava SI. Així es guanya temps perquè el govern central la portarà al constitucional, aleshores, una altra nova llei…etc…Fins que proclamem la independència.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s