La Lliga és cosa de dos, o d’un i mig. Per si n’hi havia algun dubte, el globus matalasser que s’havia anat inflant les darreres setmanes i dies, amb certa raó i més esperança encara dels qui volen negar la realitat, s’ha desinflat aquesta jornada en què el FC Barcelona ha derrotat l’Athletic Club (5 a 1) i ha establert un nou rècord a la Lliga, el del millor inici amb 13 victòries i només un empat i ha situat Messi a just 1 gol del de Gerd Müller del 1972 de 85 gols marcats en un any natural, i el Reial Madrid l’Atlètic de Madrid (2 a 0).
Entre els dos hi ha 11 punts de distància i els inquilins del Calderón, com si no hi fossin entre mig a 6 punts dels blaugranes, de manera que si no donem el campionat per tancat i barrat és perquè tot just som a la jornada 14 i al mes de desembre i prudència obliga. Ara: o bé hi ha una patacada inimaginable a hores d’ara i de demà, res a veure amb la de CiU de fa una setmana, o bé aquesta lliga serà una lenta agonia merenga fins al fet matemàtic.
El Barça va guanyar l’Athletic Club amb contundència, en el marcador i en el joc, que no tenen res a veure en quant la qualitat tècnica i tàctica. La broma passada de moda del marcatge a l’home per tot el camp i tots els futbolistes, tret del porter, és clar!, a què obliga el tècnic argentí Marcelo Bielsa, com un exercici de nostàlgia insostenible, va durar vint minuts sent generosos. Quan al minut 22 Piqué va fer l’1 a 0 i al minut 25 Messi va fer el 2 a 0 i el partit va quedar sentenciat, ja feia estona que el gol es veia a venir.
I el Madrid va vèncer l’Atlètic sense despentinar-se, com aquell qui diu i no pas per referir-se a la gomina que gasten els del Bernabéu, que ara ja no se n’hi veu tanta com fa uns anys, al terreny de joc vull dir. Els matalassers no havien estat mai tan convençuts de trencar una ratxa negativa que els dura de fa tretze anys sense guanyar ni un partit als veïns.
D’arguments i comèdia no els en faltaven: segons amb 8 punts d’avantatge, a només 3 del líder, 2 títols europeus els darrers mesos i el caràcter indòmit del tècnic Simeone i un entrenament amb afició el matí, com una conjura abans de sortir cap a una batalla que pretenen decisiva. No res, foc d’encenalls: la distància que hi ha amb el Barça i el Madrid és excessiva i desproporcionada i qui no se n’adona és perquè no ho vol veure.
[Article publicat a Nació Digital.cat el 2 de desembre de 2012]
Amb sal i pebre 