Referèndum encallat

Els resultats de les eleccions de diumenge ofereixen la següent paradoxa: el compromís sobiranista de CiU, el creixement d’ERC i l’entrada de la CUP ha desplaçat l’eix nacional cap a l’independentisme i el bloc que durant la campanya electoral va defensar el dret a decidir és majoritari de 87 escons i amb 1 escó més respecte de l’hemicicle anterior però, no obstant, el bàndol unionista ha aconseguit encallar el referèndum d’autodeterminació atès que l’independentisme no ha obtingut la majoria rotunda que precisava, per damunt dels dos terços (90 escons) del Parlament, i que CiU, que n’havia de liderar el procés, amb només 50 escons ha quedat afeblida.

Els partidaris de convocar un referèndum tenen prou majoria com per plantejar-s’ho. La mateixa nit electoral, el president Mas en va ratificar la celebració durant la legislatura que ve i el president d’ERC, Oriol Junqueras, l’ha posat com a condició per arribar a qualsevol pacte amb el govern de CiU. Ja es veurà què en surt de les negociacions que aniran tenint aquests dies, però a mi em fa l’efecte que entestar-se en voler-lo fer aviat serà un error greu. Convocar un referèndum sense saber que es pot guanyar és estúpid perquè perdre’l vol dir condemnar una generació sencera a no fer-ne cap més, si ens atenem al que va succeir al Quebec. De fet, sempre he cregut que en el cas de Catalunya el referèndum ha de servir per ratificar la independència i no pas per engegar el procés. Perquè ja hem de saber com les gasten els veïns, que en cas d’un referèndum de veritat i no pas d’unes eleccions plebiscitàries de pa sucat amb oli com hem celebrat ara la seva reacció serà més bel·ligerant i més bèstia que no pas ha estat aquesta campanya.

L’independentisme no té ni la majoria rotunda i incontestable al Parlament que precisava, ni tampoc el líder fort al govern que calia per dirigir-lo. Ara: els resultats electorals no es lamenten ni menys encara es neguen o s’ignoren: es reconeixen perquè ens retornen la imatge de com som col·lectivament, que res no passa mai per casualitat. I és que entre el David Fernández de la CUP i l’Antoni Duran Lleida d’UDC hi ha tot un llarg camí per comprendre-nos i cohesionar-nos. Queda molta feina per fer, certament; almenys, encara tot sembla possible.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s