Corresponsals

 

Van anar a casa seva. S’havien trobat en un sopar de feina. L’atzar els havia situat l’un davant de l’altra, o bé va ser ella qui ho va propiciar. Aviat havien desconnectat de la conversa general i s’havien concentrat en ells dos. Havien coincidit en diversos actes oficials, però encara no havien tingut l’ocasió de conèixer-se. S’hi van posar. Ella era filla d’un diplomàtic espanyol. S’havia fet gran anant d’una capital a l’altra, sense estar-se mai més de tres anys enlloc. No se sentia de cap ciutat ni de cap país. S’havia fet periodista per seguir anant d’un lloc a l’altre. Havia demanat París aprofitant que la plaça havia quedat vacant. Venia d’una experiència professional dura a Bogotà i buscava un corresponsalia gens conflictiva. La hi havien concedit. Havia arribat feia dos mesos, just com ell. Tot i que en el cas d’ell, París era la primera destinació a l’estranger. Ell hi estava bé a la redacció. Va demanar d’anar de corresponsal, per canviar. Tant li feia una ciutat com una altra. París havia estat la primera que s’havia buidat i l’havia agafada. Estava sol, res ni ningú no el lligava. Se’n podia anar. S’hi pensava estar dos anys, tres a tot estirar. Després, tornaria a casa. Tenien la mateixa edat. Van acabar parlant de poesia al pis d’ella.

Ella es deia Isabell. El nom d’ell l’he oblidat.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s