Un home antic

Vestia d’una manera passada de moltes modes. Seguia comprant-se la roba a la botiga del barri que li havien ensenyat els pares, dos carrers més enllà de casa seva, quan li van comprar els primers pantalons llargs. Era la mateixa botiga a què ja havien anat a vestir-se els avis. La Moda havia anat envellint amb els seus propietaris; els actuals n’eren la tercera generació. La roba els la servia un viatjant a qui no li deurien faltar gaire anys per a la jubilació. Dues vegades l’any, al començament de la primavera i de la tardor, els duia les novetats de la temporada següent ordenades en un mostrari gros i feixuc que els anava desplegant damunt del mostrador de fusta noble.

Treballava a la gestoria que havia fundat l’avi Eusebi i que ara ell duia tal com el pare li havia ensenyat que s’havien de dur les gestories de tota la vida dels barris de tota la vida. “Perquè hi ha coses que mai no canvien, fill”. Obria de 9.00 a 13.00 i de 15.00 a 19.00, de dilluns a divendres, i de 9.00 a 13.00 dos dissabte al mes.

Quan no era la gestoria era a casa. Al migdia, dinava i trencava el son. Els pares no havien tingut mai televisor i ell tampoc no n’havia comprat cap quan li van faltar. Li agradava estar al dia de les notícies, per comentar-les amb els clients. S’informava a través de la ràdio i del diari que rebia puntualment cada matí des que l’avi s’hi havia subscrit i que deixava damunt la tauleta del costat de la butaca per al vespre, per llegir-lo de dalt a baix després de sopar i abans d’anar a dormir.

Els diumenges al matí sortia a fer un vol per la Rambla, pujava per la vorera de la dreta fins als Jardinets i se’n tornava per la banda esquerra, i a migdia s’aturava a fer un vermut amb olives al bar de l’ateneu del barri. Les tardes de diumenge s’estava a casa i escoltava el futbol per la ràdio, anotant els gols que s’anaven succeint i els resultats finals i el signe de la quiniela en unes llibretes que anava col·leccionant temporada rere temporada, pacientment i ordenada, i que guardava perfectament classificades en unes lleixes de ferro damunt de la tauleta en què hi tenia la ràdio, o bé, quan s’esqueia, assistia a l’estrena l’obra del grup de teatre del barri, a l’ateneu: no se n’havia saltat ni una des que l’avi l’hi havia dut per primera vegada el dia de la seva primera comunió.

A l’Eusebi, tots els veïns del barri el coneixien i, podem afirmar-ho sense por d’equivocar-nos, l’apreciaven, els veïns de tota la vida i els veïns que hi havien vingut a viure feia poc, als quals, la primera vegada que el veien, causava perplexitat, pel rigor dels seus costums i pel seu posat tan antic, com un anacronisme educat.

Ahir, dues veïnes el van veure sortir de casa a l’hora acostumada i ben aviat la veu va córrer per tot el barri i les taules del cafè de l’ateneu en van anar plenes de seguida: “Sabeu què li ha passat a l’Eusebi?”, preguntava tothom.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s