Barça: de derrotes i plans B

El FC Barcelona va perdre anit contra el Celtic de Glasgow (2 a 1) i com que ho va fer sense renunciar al seu estil de dominar el joc a través del control de la pilota (en alguna fase la possessió va ser del 87 per cent) i mantenint-s’hi fidel els 94 minuts que va durar el partit, immediatament van sorgir les veus de sempre preguntant-se si, davant de partits en què la idea original no funciona, l’equip no hauria de disposar d’un pla B amb què canviar el guió.

També immediatament sorgeixen els defensors radicals de l’estil els quals, armats amb el palmarès i l’estadística, rebaten tots els arguments. Amb aquest estil, diuen, s’han obtingut el nombre més gran de títols i rècords de la història del club i, contra el Celtic mateix, els blaugranes han rematat més de quaranta vegades en els dos partits per només sis els escocesos. Ja sabem, afegeixen, que contra equips que es tanquen al darrera i que tenen jugadors físicament molt forts, ens costa molt; però, és una qüestió d’encert i prou, no d’estratègia equivocada.

A mi em sembla que els arguments dels uns no treuen els dels altres i que tot plegat és força més complex. Des de fa temps trobo que el Barça arrossega tres problemes de tipus estructural:

El primer és que el seu joc és previsible. Això passa des dels temps de Johan Cruyff d’entrenador. La broma de tancar-se al darrera i esperar una errada en una passada per sortir de pressa al contracop, fa temps que dura. Tots els tècnics se n’han sortit evolucionant el sistema d’una temporada a l’altra i enmig d’un partit mateix. No obstant, sempre hi ha algun equip a qui li surt bé i venç els blaugranes.

El segon és que a la majoria dels entrenadors que ha tingut el primer equip els ha agradat treballar amb plantilles curtes. Això limita el tipus de jugador que els fa falta, de manera que tots tenen un perfil semblant. Diuen que no és veritat perquè es disposa de tot un planter a què recórrer, argument que seria cert si quan falten centrals, per exemple, no es reciclessin migcampistes.

I el tercer és que els darrers anys, cada vegada que s’ha canviat un futbolista per un altre, el que ha vingut ha estat més baix que el que se n’ha anat. No m’he entretingut a mirar-ho, però l’equip blaugrana deu ser el que té la mitjana més baixa de la Lliga espanyola i la Lliga de campions, sobretot si no juga ni Piqué, ni Puyol ni Busquets. Si en el futbol no hi haguessin ni córners, ni faltes laterals, no passaria res, però com que una o altra sempre hi ha, les opcions de beure oli existeixen.

Vull dir que, de la mateixa manera que els tècnics blaugranes se les pensen totes per perfeccionar l’estil de joc propi, que ha de ser irrenunciable, certament, bé podrien empescar-se evolucions que l’enriquissin i que el procés de selecció que es fa en el planter contemplés fer créixer futbolistes per damunt del metre vuitanta. De fet, és el que ha passat amb la posició del quatre, que ha anat de Milla a Busquets, per exemple.

Ara: així i tot, el FC Barcelona sempre perdrà un partit o altre que si és de tant en tant, com ara, fa de bon perdre i tot. Per allò de l’avorriment de guanyar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s