L’avinentesa del Barça – Madrid

L’expresident de la Junta d’Extremadura i secretari general del PSOE extremeny, Guillermo Fernández Vara, va exigir fa poc des del seu blog al president Artur Mas que tornés “les 150.000 persones que ens van sostreure, més els seus fills i els seus néts”. Aquest disbarat va estar-se prou estona penjat com perquè corregués com la pólvora i algú l’hi fes notar. Fernández Vara va reaccionar, va posar el blog en suspensió tècnica i després se’n va desdir. Aquesta setmana ha triomfat a Youtube el vídeo d’una d’aquelles persones que a parer de Fernández Vara van ser “sostretes” d’Extremadura en què li respon “que le den morcilla”.

Les xarxes són tremendes. L’altre president extremeny, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, tan culer o més que Fernández Vara, ha dit que “si el Camp Nou es torna una estelada [en el Barça – Madrid d’avui], que es dissolguin les penyes de la resta d’Espanya”.

El director del Mundo, Pedro J. Ramírez, no és extremeny ni culer, però també hi porta dies obsessionat. Ha qualificat de nazi el mosaic amb la bandera catalana que aquest vespre cobrirà tota la grada del Camp Nou per rebre els jugadors del FC Barcelona i el Reial Madrid. Ell, ni se n’ha desdit ni ho farà: divendres va escriure en el seu compte de Twitter: “Reitero que utilitzar actes esportius per a donar imatge d’uniformitat al servei del nacionalisme és propi de règims totalitaris”.

Ja he dit que les xarxes són tremendes. El mateix Pedro J. va escriure el 26 de juny, després de la victòria de la selecció espanyola a l’Eurocopa: “A molts carrers de Madrid hi ha força banderes espanyoles als balcons. La selecció activa l’orgull nacional. Tant de bo es contagiï”. Les dues piulades, una al damunt de l’altra, han corregut com la pólvora, també.

No és res de nou, ni és res que ens hagi de sorprendre.

Fa molts anys que sabem de quin peu calcen i què n’hem d’esperar: als anys 50, el periodista Lluís Aymamí va escriure evocant la seva època de director del periòdic de Josep Suñol i Garriga: “la redacció de La Rambla era, doncs, alguna cosa més que la redacció d’un periòdic: era un tros viu i palpitant de Catalunya. Sota el títol de La Rambla havíem posat el subtítol “Esport i Ciutadania”, i això ens portava a actuar intensament més enllà de les pàgines del setmanari. Teníem el deure d’aprofitar totes les avinenteses per conduir l’aigua al nostre molí polític -o més que polític, patriòtic- i aquesta missió la complíem de la millor manera que ens era possible. Comptàvem amb la simpatia i el suport moral d’una massa considerable del nostre poble, però també teníem els nostres detractors, persones que consideraven que no estava bé que aprofitéssim l’esport per fer política. El que ells entenien per política, és clar. Quan ens hem trobat en situacions així, però, sempre hem comprovat que els qui es proclamen defensors de l’apoliticisme són, curiosament, aquells que fan o defensen la política contrària a la nostra.“

Previsiblement, aquest vespre hi haurà al Camp Nou més estelades que mai i als minuts 17:14 de cada part, almenys, se sentirà “independència, independència”. Ho trobo adequat i inevitable. Ara: tant de bo no hagués de ser així. Vull dir que el Barça no hagués de ser més que un club o que La Rambla no hagués hagut de ser més que un diari perquè voldria dir que no hi havia hagut dictadura i que els catalans no havíem d’estar defensant-nos dels Vara, Ibarra i Pedro J. de torn i ja no tindríem el deure d’aprofitar totes les avinenteses per demostrar la voluntat de ser: ja seríem.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s