O catalans, o espanyols

Aquest darrer cap de setmana han sortit diverses enquestes sobre la intenció de vot dels catalans de cara a les eleccions del dia 25 de novembre al Parlament. M’he fixat en les més creïbles, de La Vanguardia i El Periódico. I ja m’ho perdonareu.  Bàsicament, diuen que, en conjunt, pugen els partits que van anar a la manifestació de l’Onze de Setembre i estan a favor del al dret d’autodeterminació, i baixen els que hi diuen no o que no saben què dir-hi. També detecten que més del 80 per cent dels catalans està a favor d’una consulta sobre la independència de Catalunya.

Escó amunt, escó avall, són resultats previsibles per a qualsevol persona que hagi observat la societat catalana els darrers anys amb un punt crític i amb l’honestedat requerida i, no obstant, encara hi ha qui, llegint-lo o escoltant-ho, fa l’efecte que no ha comprès els canvis que hi ha hagut en les darreres dècades, vull dir el relleu generacional que s’ha produït. No em refereixo a la intel·lectualitat castellana que fa de cos de guàrdia de l’espanyolisme, ni tampoc dels polítics que fan el que poden per guardar el seu lloc de feina, parlo d’una sèrie d’analistes que s’ho miren tenint com a referència l’Espanya del 36 o la Comunitat Europea d’abans de Maastricht.

Hi ha una colla de comentaristes que sembla que no s’adonin que les persones que just han complert els 50 anys no van votar la Constitució i que per a molts joves la Guerra Civil i el franquisme és una rondalla dels avis, ni que l’euro, l’espai Schengen i el programa Erasmus han canviat les mentalitats més que no pas han transformat les institucions. L’Europa de Delors, Mitterrand, Kohl i González ja no existeix. El que les enquestes expressen són corrents de fons molt profundes. El percentatge concret és conjuntural, però l’evolució del sentiment independentista a Catalunya és estructural i, em sembla a mi, inexorable.

Dimarts, el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, deia que darrera el sentiment independentista a Catalunya hi ha “la direcció que ha dut el sentit educatiu” de l’escola catalana; no és cert, de fet, és una ximpleria impròpia d’un ministre. Ara: aquesta és la raó que justifica la nova llei d’educació que s’han empescat i tota l’acció política que van posant en marxa: corregir una realitat que no els agrada, ni toleren. I per això, precisament, som on som: perquè el que hi ha en joc en aquestes eleccions que vénen és el futur de Catalunya com a entitat diferenciada i amb identitat pròpia: o som catalans, o ens faran espanyols a cop de llei.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s