La mort d’una corredora de fons

La mort dissabte de l’atleta Teresa Farriol en el transcurs de la prova d’ultra resistència Cavalls del Vent, de 84,2 kms de Bagà a Bagà, pel parc natural Cadí – Moixeró, amb 12.180 metres de desnivell acumulat, ha reobert el debat sobre en quines condicions s’estan fent determinades proves atlètiques de resistència.

La Teresa Farriol era una corredora veterana, habitual de les curses de muntanya, campiona de Catalunya en la seva categoria. No va ser un problema de falta d’entrenament o de poca experiència o desconeixement del medi. La seva mort va ser deguda, segons els informes mèdics, a una hipotèrmia causada per les condicions extremes en què es va disputar, de vent, pluja i fred (a la cota de 2.500 metres, la temperatura era de 0 graus). El debat ha sorgit perquè en poc temps hi ha hagut d’altres atletes que han mort en ple esforç, en un triatló i en una travessa de natació, per citar els dos casos més recents.

Cada atleta és un món i no es pot generalitzar. Tanmateix, goso parlar d’unes causes comunes que haurien de fer reflexionar tothom, des dels atletes amateurs que es veuen temptats a fer una prova de resistència a les empreses i institucions que les organitzen i propicien passant pels mitjans de comunicació. En el fons, crec que hi ha un problema de cultura que s’ha afegit a la bombolla esportiva que s’ha generat els últims anys.

Els mitjans de comunicació. En els seus orígens, van actuar com a apòstols de l’esport, però a mesura que l’esport va convertir-se en un espectacle van deixar aquella funció educadora i es van convertir en negocis. L’esport s’ha convertit en una mercaderia. Es valora la victòria per damunt de qualsevol altra consideració. L’èxit és l’única cara que s’ensenya, i encara parcialment. En països amb una cultura esportiva més profunda, els darrers classificats d’aquest tipus de proves gairebé obtenen més seguiment i atenció perquè es considera que tenen molt més mèrit que els professionals atès que compaginen l’entrenament amb la vida professional i familiar. Això té una incidència directa amb com són seguits i percebuts pel públic.

Les empreses organitzadores. La febre esportiva ha estat propiciada i aprofitada per unes quantes empreses de material esportiu i que es dediquen a organitzar tota mena de proves cada cap de setmana de l’any. L’oferta és variada i extensa. S’ha convertit en un negoci. A la prova dels Cavalls del Vent hi havia més de 1.000 inscrits. En van prendre la sortida 896, dels quals 673 van plegar (un 75%). No van tornar els diners de la inscripció a cap d’ells (79€ els federats, 89€ els no federats). Les condicions meteorològiques ja se sabien des de feia dies, però van decidir no suspendre-la perquè no es preveia ni tempesta elèctrica, ni visibilitat insuficient. Tots els participants van coincidir a dir que els avituallaments, els controls i totes les mesures preses per l’organització van ser excel·lents; de fet, que plegués el 75% dels participants és una prova de la seva eficiència. En general, l’organització d’aquestes proves és adequada i bona. No és aquest el problema, és la desmesura.

Les institucions. Per als governs, especialment els ajuntaments, aquest tipus de proves són una manera de promoció turística evident. Per tant, aquesta massificació desmesurada ja els va bé i hi contribueixen. El cas més extrem és el de la marató de Barcelona, que s’ha llançat a una cursa per esdevenir de les més nombroses del món. Tot s’hi val: s’ofereixen entrenaments a mida per animar els més indecisos a fer-la perquè tothom pot esdevenir maratonià. Fa de molt mal comparar, però la bombolla esportiva té molts punts de connexió amb la bombolla immobiliària de fa uns anys.

Els esportistes amateurs. Aquesta banalització de l’esport de resistència a què han jugat les empreses i les institucions ha propiciat que moltes persones que no havien fet mai esport o només n’havien practicat ocasionalment, i encara de raqueta o pilota, s’hagin vist en cor de fer la proesa d’acabar una marató, una triatló de llarga distància o una qualsevol altra prova de resistència. Els han dit que tothom ho pot fer, que la resistència consisteix en entrenar i prou. S’han escrit llibres i s’han fet reportatges en què es parla de tot menys del més important: els anys d’esforç, el sacrifici, la disciplina, una vida dedicada en exclusiva a l’esport que hi ha darrera de cada Kilian Jornet. La conseqüència és que s’ha perdut la por i el respecte.

El primer classificat de la Cavalls del Vent, Kilian Jornet, va trigar 8:42:17 per fer-la (rècord de la prova); el darrer, el 212, 22:40:21, totes, des del primer minut a l’últim, sota la pluja, el vent i el fred. De fet, des del classificat 95 al 212, tots van trigar més de 16 hores. La prova tenia un límit de 24 hores. Els límits han de ser dissuasius, perquè no s’hauria de tractar que tothom ho pogués fer, sinó que només hi gosessin aquells que estan preparats de veritat per fer-ho, amb temps de tall entre mig exigents per evitar inconsciències o desgràcies. No potser que tothom s’hi vegi en cor, s’ha de recuperar el respecte a aquest tipus de proves, s’ha de comprendre que sense un passat esportiu o un període molt llarg d’entrenament i adaptació del cos i la ment, en què s’aprèn a reconèixer-lo, quin tipus de dolors i reaccions es tenen i què vol dir cadascuna d’elles, quan són molèsties només o un avís d’una probable lesió, no es poden afrontar aquest tipus de reptes. Penso, per exemple, que ningú que no sigui capaç de córrer una marató per sota de 4 hores ho hauria d’intentar. Però això, probablement, aniria en contra del negoci i la promoció turística.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s