Independència: com l’assolim

La independència de Catalunya s’ha convertit en una sortida plausible. En qüestió d’uns tres anys, des de l’onada de referèndums iniciats a Arenys de Munt el setembre de 2009 fins a la manifestació de l’Onze de Setembre d’enguany, el sentiment independentista ha crescut d’una manera molt perceptible i en més d’una enquesta s’assenyala que ja és majoritari. De ser un punt marginal de la política catalana ha passat a ocupar-ne l’espai central i també s’ha colat a l’agenda diària espanyola. Més encara, la qüestió s’ha internacionalitzat.

A partir d’aquí, es tracta de saber com es pot obtenir. Aquests dies, hem llegit i escoltat en els mitjans de comunicació anàlisis jurídiques sobre els passos que Catalunya hauria de fer. El primer pas és comptar-nos, és a dir, quantificar en vots de ciutadans la voluntat d’independència per a saber quant majoritària és. El dia 25 de novembre ho farem en unes eleccions generals. La manera més directa i inequívoca seria un referèndum, és clar, però la Generalitat no el pot organitzar sense l’autorització i la supervisió del govern espanyol.

De fet, l’opinió general dels experts conclou que la independència de Catalunya no és possible ni en l’ordenament jurídic espanyol ni en l’internacional. És a dir, que en un moment precís hi haurà d’haver un trencament del marc legal vigent. És el que ha succeït sempre. Hi ha exemples en què s’ha fet de manera pactada entre les parts (la dissolució de Noruega i Suècia l’any 1905 o, més recentment, de Txèquia i Eslovàquia l’any 1993) o de manera unilateral (Kosovo l’any 2008).

El tarannà castellà i l’actitud que tenen els polítics i intel·lectuals espanyols aquests dies, tant els de dretes com els d’esquerres, i l’opinió pública espanyola en general fa pensar que l’opció pactada no serà gens fàcil. Queda la via de la declaració d’independència des del Parlament, que algunes formacions polítiques propugnen. Tanmateix, aquesta és una opció que no es pot fer sense tenir garantit el reconeixement internacional immediat d’una majoria d’estats europeus, la Unió Europea i els Estats Units. Vol dir que s’haurà d’haver treballat prèviament i que qualsevol avenç que es faci haurà de ser impecables democràticament.

Atès que el referèndum és il·legal, la via més raonable era la que ha decidit el president Artur Mas: convocar unes eleccions anticipades de tipus plebiscitari en què tots els partits hi concorrin havent-se pronunciat inequívocament sobre la independència de la manera menys eufemística possible.

Ara mateix, si l’actual distribució valgués, tindríem que hi ha 86 diputats a favor de l’Estat propi, 28 de federalistes i 21 en contra de la secessió de Catalunya. Situar el front independentista per damunt dels 90 diputats voldria dir sobrepassar els dos terços que normalment calen en democràcia per a fer grans reformes i modificar constitucions. Seria una majoria prou elevada com per fer veure a Espanya i al món que els catalans volen la independència. Si, malgrat tot, Espanya seguís entestada a no reconèixer-ho i a no voler negociar el conveni de separació, caldria buscar el reconeixement internacional i, un cop garantit, proclamar la independència i sol·licitar l’ingrés a la Unió Europea.

Ara: com que tot aquest recorregut és tan evident i l’encreuament es veia a venir de fa setmanes i mesos, jo vull creure que si el president Mas i CiU han decidit endinsar el país en aquest camí sense retorn, amb què han engrescat els catalans partidaris de la independència com mai ho havien estat, és perquè en tenen desbrossat un bon tram, que saben que no serà fàcil però que és possible.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s