Sandro Rosell i la independència

Davant d’un cos en moviment, hi ha cinc actituds bàsiques possibles: liderar-lo o empènyer-lo, acompanyar-lo, deixar-se arrossegar, provar de frenar-lo o entrebancar-lo i, cinquena, quedar-se mirant com passa. En la història del FC Barcelona, davant del moviment de la nació catalana, hi ha exemples de presidents que han adoptat totes aquestes actituds. Detallar-ho requereix d’una anàlisi que depassa l’objectiu d’aquesta nota.

No obstant, és possible fer-ne una classificació apressada: Joan Gamper, Josep Suñol, Agustí Montal fill i Joan Laporta són exemples de presidents que han empès la causa nacional catalana; Narcís de Carreras i Agustí Montal pare l’haurien acompanyada; Josep Lluís Núñez s’hauria deixat arrossegar; Josep Vendrell l’hauria frenada; i Enric Llaudet, entre d’altres, l’hauria vist passar.

Un exercici com aquest que acabo de fer és molt discutible. Penjar etiquetes sempre ho és i en el cas que m’ocupa encara més perquè les circumstàncies històriques són un condicionant fort, però em sembla que ajudarà a fer comprendre què vull dir.

Ara la causa nacional catalana ha accelerat el seu moviment. Davant d’aquesta acceleració, el president Sandro Rosell ha decidit que el FC Barcelona se n’ha de quedar al marge. L’Onze de Setembre es va manifestar a títol personal i ha demanat que ningú dubti de la seva catalanitat. Però, pel que fa el club com a institució, ell considera que s’ha de mantenir neutral perquè conté sensibilitats de tota mena.

Dimecres, el Camp Nou va cridar per primera vegada en un partit del FC Barcelona a favor de la independència de Catalunya. Com a resposta, Rosell ha dit que el club sempre estarà al costat de la majoria del país. Home!, només faltaria, no fer-ho seria posar-se en contra de la voluntat dels catalans.

A mi em fa l’efecte que Rosell o bé no acaba de comprendre en quin moment històric som o bé és víctima del vertigen que en aquests moments ha de sentir qualsevol dirigent del país o bé no sap manegar-s’hi, vull dir en el seu paper de president del FC Barcelona en tant que primera institució esportiva de Catalunya.

Jo comprenc que d’aquí a quinze dies l’equip blaugrana, els seus futbolistes i els seus directius, aniran a Sevilla i que després vindrà el Reial Madrid i l’estadi es convertirà en una olla a pressió, que la rivalitat esportiva amb el Madrid quedarà incrementada amb la qüestió de la independència, ja ho entenc això, ja veig que el fet futbolístic pot quedar perjudicat per aquesta pressió que li ve de la política i que mantenir l’equilibri no és senzill.

Tanmateix, les relacions entre Catalunya i Espanya són en un moment greu i decisiu. Ara: l’opció de restar mirant-s’ho no és neutral. Tampoc ho és deixar-se arrossegar. No cal liderar ni tan sols empènyer. Sortosament, la causa nacional de Catalunya té prou líders, des del govern als partits catalanistes passant per entitats com l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural i centenars de milers de persones disposades a mobilitzar-se i fer-se sentir. N’hi hauria prou que el FC Barcelona com a institució els acompanyés.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s