L’esport català i la independència

Un dels debats colaterals que s’han obert després de la manifestació de l’Onze de Setembre és què li passaria a l’esport català en cas d’independència de Catalunya. Al president del FC Barcelona, Sandro Rosell, li ho han demanat i ha contestat que “tothom ha d’estar tranquil perquè en la Catalunya independent també hi haurà un Barça – Madrid”, i no només en una competició europea, també en la lliga espanyola perquè “si Catalunya fos independent el Barça continuaria jugant en la LFP, tal com passa, per exemple, amb el Mònaco i la lliga francesa”. Rosell va obrir la seva afirmació amb un rotund “sens dubte”, per bé que la va tancar amb un altre “és la meva opinió”.

Pel seu cantó, el president de la Federació Catalana de Bàsquet, Joan Fa Busquets, més cautelós, va dir que no es plantejarà cap canvi fins que la independència no sigui una realitat.

I és que, ara mateix, no es pot saber què passaria perquè la independència de Catalunya trasbalsaria el marc jurídic que regula l’esport, tant l’amateur com el professional. La primera conseqüència seria que les federacions catalanes deixarien de formar part de les federacions espanyoles i haurien de demanar el seu reconeixement i ingrés a les federacions internacionals. El govern hauria de promulgar una llei catalana de l’esport que establís el marc jurídic general de l’activitat esportiva a Catalunya, tant de l’esport amateur com el del professional. Aquesta llei forma part de les estructures d’estat de què ha parlat el president Artur Mas. Sense saber què dirà aquesta llei, qualsevol pronunciament no pot anar més enllà d’expressar una opinió o un desig.

És clar també que les solucions imaginables són múltiples. El FC Barcelona, per seguir el raonament de Rosell, és una entitat privada i, per tant, si el marc jurídic general català que regulés l’esport professional no li ho impedís, podria demanar de competir en qualsevol de les competicions professionals que hi ha al món o bé mantenir-se en la LFP de què ja és membre. En aquest cas, s’hauria de veure si hi ha ruptura o continuïtat, és a dir, si es consideraria que el FC Barcelona com a club fundador podria mantenir-s’hi en les mateixes condicions o bé, atès els canvis que s’haurien esdevingut a l’estat espanyol i que l’haurien convertit en un club estranger, com l’Andorra, n’hauria de demanar l’ingrés de nou; en aquesta circumstància, podria incórrer en el risc de perdre l’excepció que ara li permet no ser una Societat Anònima esportiva.

A l’esport professional català, la independència de Catalunya li causaria un trasbals esportiu i econòmic considerable. No es pot negar. Ara: també a l’espanyol. Si agafem la composició de l’equip olímpic de Londres, l’aportació catalana en nombre d’esportistes era del 31,4 per cent (86 de 281), una xifra que es correspon amb els percentatges habituals. A més, en moltes disciplines, com tot l’hoquei, el waterpolo o les curses de muntanya, la presència catalana és hegemònica i a les principals lligues professionals la presència dels clubs catalans és capdavantera (FC Barcelona, Joventut, Manresa, Granollers, etc.).

Tal com jo ho veig, en aquest debat hi ha una incertesa i un tant se val: la incertesa és que no se sap què passarà perquè no se sap com acabarà exactament el procés que s’ha engegat, i pel que fa el tant se val, em penso que se’m comprèn perfectament.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s