Els esportistes i la Diada

El FC Barcelona no serà a la manifestació de l’Onze de Setembre a Barcelona. Al matí participarà en l’ofrena floral al monument a Rafael Casanova, com ha fet sempre, però el seu president, Sandro Rosell, ha dit que la marxa independentista de la tarda “no representa totes les sensibilitats que hi ha al club” i, en conseqüència, ell no hi pot assistir. La resta de directius són lliures d’anar-hi si ho volen fer.

No serà l’únic club esportiu que tindrà la mateixa actitud. De fet, entre els que ja se suposa que no hi havien d’anar i els que potser hi haguessin anat però els han posat partit aquell dia, poca representació tindrà l’esport català a la manifestació; llevat dels casos que hi aniran a títol personal, és clar. Ara: com que el pes del FC Barcelona és el que és, la seva decisió és la més significativa i la de més transcendència.

La decisió de Rosell ha rebut i rebrà moltes crítiques, gairebé tantes com elogis dels qui argumenten que fa ben fet perquè no s’ha de barrejar esport i política, que acostumen a ser els que en fan maionesa constantment, però tant se val. El que vull dir és que Rosell ho tenia ben complicat perquè fes el que fes, tenia per segur que hi hauria xiuladissa i aplaudiments, o bé d’uns o bé dels altres.

Ara: quan Rosell decideix que no va a la manifestació perquè no representa totes les sensibilitats del club, el que de fet fa és posar-lo del cantó de tots aquells que no hi aniran i que, fixant-nos en els partits amb representació parlamentària, són el Partit Popular i Ciutadans (la situació del PSC és tan complicada que en fa un cas especial), perquè fins i tot el líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, ha dit que hi assistirà perquè es tracta “d’un acte d’afirmació catalanista”.

L’error de Rosell és creure que en les qüestions nacionals hi ha un camí del mig, que es pot aixecar la butlleta de l’abstenció. Si mai n’hi va haver, de via intermèdia, que no ho crec, ara ja no n’hi ha cap perquè fa temps que hem entrat en un atzucac i, o bé ens rendim, o bé ens emancipem d’Espanya. Vol dir que no hi ha neutralitat que valgui. El problema amb Sandro Rosell és que plou sobre mullat.

Ara és una manifestació i no hi fa res. Ja s’entén que els àrbitres són espanyols i que els designen a Madrid i que amb les seleccions passa tres quarts del mateix. Però, potser arribarà un dia en què la independència es plantejarà de debò i només faltaria que aquells que avui duen la pancarta es tombessin i s’adonessin que al darrere ja no hi ha ningú. Aquesta reflexió val per al FC Barcelona i val per a tots els clubs esportius del país. Això de la independència o del pacte fiscal, això de Catalunya per dir-ho ras i curt, també els incumbeix.

 

[Article publicat a Nació Digital.cat el diumenge, 9 de setembre de 2012]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s