Caminaven junts. No s’agafaven de les mans. De tant en tant, es miraven i somreien. Parlaven poc perquè no els calia, s’ho havien dit tot, s’ho sabien tot. Venien de molt lluny.
Els seus peus traçaven unes línies regulars, avançaven en paral·lel per un camí llarguíssim, que els semblava infinit, perquè el volien etern.
Feren el trajecte plegats sense desviar-se del seu vial. No es van trobar mai.
Amb sal i pebre 