El corredor etern

Demanà silenci i tothom callà. Es concentrà amb el seu gest habitual i inconfusible, i l’estadi romangué respectuós i atent. Foren uns segons sense present: només presents passats i presents futurs.

Sentí el tret i es precipità veloç cap a la línia d’arribada, aliè a tots i a tothom. Prengué consciència del seu cos, a cada gambada sabent-se més lleuger, fonent-se en el temps i l’espai, fent-se temps i espai.

Fou el primer atleta en arribar a la línia de meta.

El públic, que havia restat en un silenci excitat, ofegà el seu crit d’admiració i congelà l’aplaudiment: confós i incrèdul.

Ell seguí corrent fins a desaparèixer en un salt final, més enllà de la pista, més enllà de l’estadi.

Quedà damunt del tartan un cos estès amb els braços oberts en senyal de victòria. N’il·luminava el rostre un rictus de felicitat.

Va succeir fa molts anys.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s