Dietari olímpic: Jugar a perdre

Quatre parelles femenines de bàdminton van jugar a perdre els seus partits darrers de la fase de classificació per tenir enfrontaments més favorables als vuitens de final, a la fase d’eliminatòries. La reacció del Comitè Olímpic Internacional (COI) va ser fulminant: les va expulsar.

El cas i la decisió dels jutges ha generat un debat sobre l’esperit olímpic: fins a quin punt és lícit que un esportista jugui a perdre si així en surt beneficiat?

L’argument principal amb què van defensar-se les quatre parelles és que no perjudicaven terceres jugadores, perquè ja estaven totes classificades. Un altre, adduït per una de les badmintonistes, és que no tenien perquè esforçar-se més del compte pensant a estalviar energia.

Des de llavors, s’han posat exemples que posen a prova la coherència del COI i mostren la complexitat de la pregunta que suscita.

L’equip anglès de ciclisme en pista, en la modalitat d’esprint, no va sortir prou bé i un dels seus tres membres es va tirar a terra per provocar una altra sortida; és el que permet el reglament. El ciclista que es va deixar caure es diu Philip Hindes, té 19 anys, i encabat va explicar que s’ho havien parlat abans.

Un altre cas és el de les seleccions de bàsquet d’Espanya i el Brasil, que anit van jugar: va perdre, volent o sense voler, Espanya i així s’estalviarà els Estats Units a les semifinals (si hi arriben els dos equips, és clar).

Si, en general, ningú està obligat a actuar en perjudici propi, un esportista tampoc no ho hauria d’estar. Llavors, els organitzadors dels campionats haurien de minimitzar les situacions en què un esportista sortirà beneficiat en la derrota perquè és veritat que jugar a perdre va contra l’essència de l’esport, no només de l’esperit olímpic.

La solució més directa és programar tots els campionats en forma d’eliminatòries, com passa en el tennis i tantes altres disciplines, i estalviar-se les lligues prèvies. El preu és perdre dies de competició i nombre de partits, malgrat que hi ha sistemes de repesca per corregir-ho.

Ara: El president del comitè organitzador, Sebastian Coe, va declarar sobre el cas del bàdminton que “és depriment. Qui vol pagar per veure una cosa així?” Aquest és el pitjor argument que es podia posar, però segurament és el més sincer de tots. Com el seu compatriota Hindes, Coe va dir la veritat: és el negoci, no l’esport.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s