La ‘caiguda’ de Phelps

Ens agrada tant crear mites, com destrossar-los; o potser encara més i tot. El nedador nord-americà Michael Phelps va perdre ahir la seva primera final olímpica des del 2004, a Sydney. Des de llavors, ha guanyat 16 medalles (14 d’or i 2 de bronze) i 33 campionats mundials. En els Jocs de Pequín, va aconseguir la fita de guanyar 8 ors i ara, a Londres, aspira a superar la gimnasta ucraïnesa Larissa Latynina, que va acumular 18 medalles, competint en set proves.

Phelps va perdre dissabte al vespre els 400 estils, la prova que menys bé li va; ja s’havia classificat amb el pitjor temps dels vuit finalistes. El van superar Ryan Lochte, Thiago Pereira i Kosuke Hagino i es va quedar sense pujar al podi i tot. Just va guardar el rècord del món, que fins als darrers metres va estar sota amenaça. Encabat, va dir que “ells han demostrat estar més preparats que no pas jo”.

Phelps podia haver plegat després de Pequín i haver-se retirat deixant un rècord que costarà molts anys d’igualar i batre i imbatut. Tanmateix, va optar per continuar i buscar-ne un de nou: ser l’esportista amb més medalles olímpiques de la història. Ho aconsegueixi o no, Phelps ens ensenya que tot té un començament i un final, però que el que més importa és el trajecte que fem entremig. El que ell ha fet, perdó, està fent en la natació és una gesta formidable.

També hi ha una altra lliçó per aprendre: ens fixem massa en els rècords i massa poc en l’esforç que costa fer-los i mantenir-los, i mirem únicament als qui guanyen i als qui cauen i gens als qui competeixen i participen.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s