La (a)normalitat del futbol

Aquest cap de setmana hem celebrat a Calaf, la 9 edició del torneig 3 x 3, 5 memorial Jordi Borràs, que organitza la Penya Barcelonista. Tot ha anat molt bé. Hem tornat a tenir 36 equips, des de prebenjamins fins a veterans, uns 180 jugadors i la plaça de Barcelona 92 ben plena de veïns els tres dies de competició.

Aquest és un format de futbol de butxaca. Es juga en un terreny de moqueta, de 10 per 15 metres, tancat i amb porteries un pèl més grans que les d’hoquei. No hi ha porter, qualsevol mà és penal, que es xuta des de la pròpia porteria sense que cap rival pugi tocar la pilota abans no entri (o reboti en una tanca si el xutador el falla), el joc no s’atura gairebé mai, ni per treure després d’un gol, són deu minuts d’una intensitat molt alta i com que els xuts i els gols se succeeixen molt seguits, els partits són emocionants i espectaculars.

Ja he dit que tot ha anat molt bé i, en general, els organitzadors estem satisfets i ens pensem que els jugadors n’han tret una bona experiència i els veïns que han vingut a veure’ls s’ho han passat força bé.

No obstant, hi ha un factor que no deixa de neguitejar-me. No és cap fet nou, ni estrany, forma part del futbol. Els partits els arbitren persones de la Penya que estan acostumats a fer-ho, tret de la jornada de dissabte a la tarda i de les finals, en què contractem àrbitres federats. Ho volem fer bé i que no hi hagi cap mal entès. Però, ni així.

En un partit d’infantils, l’equip que des de fa uns anys guanyava de carrer el torneig, aquesta edició ha perdut la final amb uns nens del poble que també juguen i han crescut més que no pas els altres. Bé, per la raó que sigui, van guanyar els de casa i els de fora es van enfadar. Es van empipar tant, que encabat el partit un va agafar la pilota i la xutar amb molta mala llet, per penjar-la a la teulada de les cases. És clar, hi va haver una mica de rebombori. L’empipament els va durar força estona, fins al punt de discutir-se amb un membre de la penya i d’anar a buscar l’àrbitre dient-li que els havia “robat”.

Podríeu pensar que va ser un fet aïllat, però no ho va ser. En general, en tots els partits hi va haver mirades reptadores cap a l’àrbitre de part dels jugadors, esbroncades, crits… ho van fer els més petits i els més grans, els jugadors, els pares dels jugadors, el públic, els de fora i els de casa, membres de l’organització… fins i tot un dels àrbitres es va encara amb algú del públic: o sigui, a tothom se li’n va anar l’olla en algun moment o altre, en un ambient en què tots ens coneixem i si ni som amics ens portem bé.

Ara no voldria pas que us imaginéssiu que hi va haver un ball de bastons constant, al contrari, tot es va desenvolupar amb normalitat, no hi va haver cap incident remarcable, tret de l’anècdota que he dit de la pilota a la teulada; no res, doncs. Però, precisament, és aquesta normalitat la que em neguiteja. Hem acceptat que en el futbol, ja se sap, les queixes a l’àrbitre, els crits al rival i etc. formen part del joc i que és ben normal parlar de robar i dir-li cul d’olla a l’àrbitre, al contrari o al primer que passa.

Ja em perdonareu, però jo seguiré considerant que, malgrat siguin comportaments habituals, de normals no en tenen res.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s