La lleugeresa del crèdit esportiu

La pèrdua de la Lliga al Camp Nou ha deixat en el barcelonisme dos sentiments: la decepció d’haver perdut el títol davant del Reial Madrid i el neguit de no ser capaç de remuntar l’1 a 0 que el Chelsea va aconseguir a l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions.

La crítica més descarnada se l’ha endut Guardiola i el seu onze inicial: per haver posat Tello i Thiago, i Alves d’extrem, i no haver jugat amb una defensa de quatre i deixar a la banqueta Piqué, Cesc i Alexis. Com que la memòria és curta i el crèdit lleuger, ja es compren. No obstant, Cesc i Alexis van jugar a Chlesea i l’equip va perdre per 1 a 0, i Alves hi va formar en una defensa de quatre. Piqué no hi va ser tampoc, però sense saber què passa entre el noi de Sant Guim i el de Santpedor, trobo que és millor no ficar-s’hi.

Les crítiques a Tello requereixen un paràgraf a part. A Guardiola li hem lloat la seva aposta pel planter i que se l’hagi jugada amb joves com Sergio, Pedro, Cuenca i, fins fa quaranta-vuit hores, també Tello. Així doncs, en què quedem? La memòria futbolística és curta i el crèdit lleuger!

Ara: Tot aquest debat sobre l’alineació, la possessió de la pilota, la mala maror entre el Piqué i Guardiola i tota la cua és ben cert, i no només es té en els diaris i les ràdio i les teles i a la xarxa, també a les penyes i a la graderia es discuteix. No obstant, a mi em sembla que no s’ha donat prou valor a dos fets que es van produir en el partit, al començament i al final, el cant del Barça a capel·la i l’aplaudiment del públic al seu equip quan la derrota era evident. Com que tot és cert, alguna cosa deu voler dir.

A més: jo recordo que una eliminatòria contra els equips anglesos era un tràngol, sobretot en el partit d’anada, en què el partit es convertia en un bombardeig constant, amb centrades des de qualsevol part del camp i embolics dins l’àrea que no sabies mai com acabaven, però que feien patir qui-sap-lo! Fa molts anys d’això, és veritat. Però no en fa pas tants que el Madrid li discutia al Barça l’hegemonia del joc. I aquesta setmana, tot i les dues derrotes contra els anglesos i els madrilenys, en els dos partits els blaugranes van dominar el partit i van crear prou ocasions com per discutir la bona defensa del rival.

Es digui el que es digui, per a mi tant el Chelsea com el Reial Madrid van jugar contra el Barça talment com ho fan l’Osasuna o el Copenhaguen, amb una diferència fonamental i indiscutible: els jugadors del Chelsea i els del Reial Madrid són molt més bons que els de l’Osasuna i els del Copenhaguen que vol dir que amb un parell d’ocasions ja en tenen prou.

Però, vaja, ja ho he dit, la memòria és curta i el crèdit lleuger.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s