Ens agrada patir?

Aquest matí he escoltat diverses converses sobre el grau de patiment que els culers van experimentar en el transcurs del partit contra el Milan (3 a 1). La majoria, van patir molt.

Jo el partit el vaig seguir a la Penya Barcelonista de Calaf. Em va tocar complir amb el meu torn del servei de bar, com a membre de la junta. Acostumat com estic a mirar els partits i anar prenent notes de les incidències que succeeixen o sobre el que em sembla apreciar i que em pot ser útil per desenvolupar en algun article, seguir el partit sense l’ordinador al davant es fa estrany.

La majoria de socis que s’acostaven a la barra van parlar del patiment. Tothom hi patia molt, abans de començar el partit i durant el partit i amb tots els resultats que hi va haver. Les oscil·lacions del marcador feien variar el grau de patiment, és cert, però, de patiment, n’hi va haver tothora.

Fins i tot, amb el partit acabat i l’eliminatòria superada hi havia socis que patien! És més, llavors el patiment era doble, i ja és gros: primer, perquè el segon penal xiulat per l’àrbitre faria que a Madrid diguessin que els havien regalat el partit; i, segon, perquè el Chelsea no és tan fluix com diu tothom i etcètera.

Jo crec que si no fos pel patiment que genera el Barça, no hi hauria ni tants aficionats, ni tants culers delerosos per saber què hi diuen a Madrid els del Madrid.

Ara: També em va semblar veure que el patiment genera una necessitat de beure remarcable.

Jo, per cert, per si algú s’ho pregunta, no vaig patir gens i vaig beure el que feia el cas.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s