De la gespa de San Siro i una taula

Una de les primeres anècdotes que em van explicar a la SCR El Ciervo, el club en què vaig començar a jugar a tennis taula, parlo de finals dels anys setanta, feia referència a la rivalitat que mantenien amb l’Epic de Terrassa. Els egarencs van tenir una generació de tres jugadors molt bons (Pla, Boada, Pérez) i guanyar-los era un repte afegit a la rivalitat antiga. Es veu que un any ho van aconseguir, en el partit de casa. L’ambient era extraordinari i els tres sabadellencs (lamento no recordar-ne els noms!) van jugar a un nivell desacostumat. Ara: la clau va ser la taula!

Llavors, la SCR El Ciervo jugava a la planta baixa d’un bloc de pisos, en una sala darrera del bar. El sostre era baix i dues columnes dividien l’espai; hi havia dues taules, una a cada cantó. De les dues taules, només una era reglamentària. L’altra servia per entrenar-nos-hi; era algun centímetre més baixa i la superfície alentia el bot de la pilota d’una manera sorprenent. Per a tots els rivals, vèncer la SCR El Ciervo a casa seva era difícil perquè l’espai, amb un sostre més baix del que era normal, amb un terra de mosaic i amb les columnes limitant els moviments condicionava tots els jugadors que no hi estiguessin habituats.

Ara: aquell any, contra l’Epic de Terrassa, els juvenils del SCR Ciervo van voler afegir-hi un trumfo i van decidir jugar amb aquella taula que només feien servir per entrenar. La seva victòria va ser inapel·lable. Els egarencs van sortir escaldats. La pilota els botava molt lenta, molts cops ni la tocaven perquè, en ser un pèl més baixa la taula, tenien les mides canviades i el tennis taula és un esport de molta precisió, de gestos automatitzats a còpia de repetir-los milers de vegades…

Jo aquell partit no vaig tenir ocasió de veure’l, però quan vaig entrar al Ciervo me’n van parlar de seguida i quan, uns anys més tard, vaig fitxar per l’Epic, vaig comprovar que ells encara se’n recordaven i que ho tenien clavat molt endins, com la mala jugada d’un veí amb qui no ens portem gens bé. Tant me’n parlaven, que semblava que allò s’hagués repetit una temporada i una altra i que haver d’anar a jugar a Sabadell els causés un trastorn incurable.

Aquells tripijocs eren possibles perquè el tennis taula era un esport poc regulat. Tot plegat era molt casolà. No anàvem a fer esport, encara que en fèiem, i molt!, nosaltres anàvem a jugar i no pas a tennis taula sinó a ping pong.

Aquesta història de la taula de la SCR El Ciervo la vaig recordar dimecres a la nit, veient l’estat de la gespa del camp del Milan. Ho trobo inconcebible. Des de fa molts anys, el tennis taula no permet que cap equip pugui recórrer a martingales com aquella, i això malgrat no haver deixat de ser un esport minoritari. Per això em sembla insòlit que el futbol, l’europeu almenys, no exigeixi terrenys de joc amb un mínim de qualitat i condicions equiparables.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s