Diuen que el futbol és un estat d’ànim. Aquests dies ho podem comprovar amb molta exactitud. De fet, no només ho és el futbol o l’esport en general, cadascú de nosaltres ho experimenta en el seu quefer diari. Ens sentim bé o malament en funció de les expectatives que ens fem a curt i mitjà termini. Ara: en les qüestions en què hi posem molta passió, com el futbol o els enamoraments, els sentiments d’eufòria o d’angoixa tendeixen a exagerar-se i les vivim amb desmesura.
Aquests dies, el barcelonisme viu neguitós. Primer, hi va haver el partit de tornada de la Copa del Rei al Camp Nou en què el Reial Madrid va posar més dificultats de les imaginades abans del partit i després del 2 a 0 amb què va acabar la primera part. I, segon, hi ha els set punts de desavantatge que té el FC Barcelona a la Lliga després de la jornada del cap de setmana. Els dos elements combinats i tan pròxims en el temps fan que el barcelonisme (dic el barcelonisme i no pas l’equip) comprengui que aquesta temporada serà molt difícil guanyar el títol de Lliga. Per això, per equilibrar aquest sentiment de frustració, proliferen les crides a remuntada.
El madridisme, en canvi, veu la Lliga guanyada i, a més a més, pel partit de fa una setmana, li fa l’efecte que el seu equip ha escurçat de cop la distància futbolística que hi ha hagut durant tres anys i mig (per tallar curt) amb el Barça. Ja es veu que amb només set dies no es pot capgirar la tendència d’uns anys.
Tot plegat té un punt d’inevitabilitat de què no podem fugir. Per aquesta raó, a mi sempre m’ha semblat que d’expectatives ja ens en creixen prou i, per tant, no cal crear-se’n més. Sobretot, si no es fonamenten en fets i només es basen en hipòtesis per demostrar. Trobo que és més higiènic.
Perquè la realitat és que aquesta nit el FC Barcelona disputarà al València les semifinals de la Copa del Rei mentre que el Reial Madrid l’haurà de mirar per televisió, si li vaga, i anar a favor dels valencians. I, a la Lliga, ja es veurà què passa. Tan dolent és cridar el mal temps com anticipar abans d’hora la bonança.
Amb sal i pebre 