El vell de la plaça de l’Om

L’escena va tenir lloc a la plaça de l’Om, de Manresa, a última hora de la tarda. Hi havia quedat amb un amic i mentre l’esperava repenjat a la farmàcia que hi ha a la cantonada, em vaig fixar en un vell que seia en el banc de davant mateix d’on jo m’estava. Era menut, els peus a penes si li tocaven a terra, just les puntes. Anava molt ben vestit. Malgrat la calor d’aquells primers dies de maig, lluïa amb un vestit de tres peces, de ratlla diplomàtica, amb camisa blanca i corbata blau marí, perfectament conjuntada. Sabates negres de cordons i mitjons foscos, probablement negres també. Li vaig posar setanta anys pel cap baix. Era calb i els cabells que li quedaven els tenia blancs. Els duia ben tallats, com si acabés de sortir de cal barber, i anava ben afaitat. No m’hi vaig acostar, però estic convençut que devia fer olor de colònia acabada de posar. De tota manera, si m’hi vaig acabar fixant no va ser pas per la seva imatge endreçada. En el primer cop d’ull, vaig pensar que l’home, si anava tan ben vestit, devia ser perquè estava esperant algú per anar a sopar. I potser això és el que feia. No ho vaig arribar a saber. El que em va cridar l’atenció i em va fer observar-lo més estona del que hauria estat educat va ser veure com posava la mà damunt la cuixa de la noia que tenia al seu costat i com es posava a acariciar-la-hi. No em va semblar que hi hagués obscenitat en aquell gest. Al contrari, hi havia molta tendresa. I també nostàlgia, ara n’estic segur. No es va adonar que el mirés. No es va tombar cap on jo era, ni tampoc cap a la noia. Mentre jo hi vaig ser, aquell vell tan ben vestit es va estar tot el temps mirant cap endavant, molt més enllà de la plaça de l’Om, sense deixar de passar la mà per la cuixa d’aquella noia feta de bronze. Era el gest d’un vell que s’havia quedat sol.

Advertisements

One thought on “El vell de la plaça de l’Om

  1. La lectura d’aquest “microrelat” m’ha portat al cap coses que potser no volia recordar, si més no també m’ha fet rodolar dues llàgrimes per les galtes, senyal que d’una manera o latre, no m’ha deixat indiferent… Relat curt, però intens, almenys per mi…

    gràcies per fer-me pensar el que no penso sovint, hi hauria de fer…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s