Per a córrer, no calen carnets

Cada vegada hi ha més gent que fa esport d’una manera regular. La tendència fa anys que s’observa i és especialment acusada entre els veterans i a nivell popular. És normal. D’una banda, perquè l’esport ocupa un part central de la vida quotidiana de les societats occidentals; la informació i les retransmissions esportives agafen molt d’espai i protagonisme en els mitjans de comunicació, i aquesta hegemonia de l’esport i el convenciment que fer esport és una activitat saludable crea desig i necessitat. I, d’una altra banda, perquè a partir de la quarantena, quan en teoria s’ha assolit l’estabilitat familiar i laboral, hi ha un revifada de l’afició a la pràctica esportiva abandonada entre deu i vint anys enrere; l’anomenada crisi dels quaranta també hi deu influir.

Tota aquesta dèria per suar la cansalada genera un volum de negoci considerable. Les empreses de material esportiu són qui s’enduen el tall més gran del pastís, però també en mengen d’altres col·lectius, des d’entrenadors particulars a clubs, passant per dietistes i organitzadors de curses i tornejos. Les federacions també han notat un increment del nombre de llicències, però és clar que molt menys del que podrien haver tingut perquè hi ha molt esportista de cap de setmana que es limita a pagar la inscripció de la cursa o el campionat en què participa i no sent la necessitat de federar-se.

Una de les primeres federacions a reaccionar ha estat l’espanyola d’atletisme. Ha instaurat el Carnet del corredor, obligatori des de l’1 de novembre de l’any passat. Els seus càlculs són claríssims: a Espanya es fan a l’any unes 130 carreres federades en què hi participen uns 250.000 atletes, la majoria dels quals sense llicència, de manera que si se’ls obliga a tenir el Carnet del Corredor, a un cost de 9 euros, la RFEA obtindrà la bonica quantitat de dos milions d’euros l’any, euro amunt, euro avall.

La pretensió de la RFEA ha generat una polèmica que fa mesos que cueja. Algunes curses, com la marató de Barcelona d’aquest diumenge, no fan cas i no l’exigeixen, però han pactat que els federats surtin uns minuts abans per evitar quedar exclosos del calendari oficial amb la qual cosa les marques no serien homologades. La RFEA té la paella pel mànec, la fa valdre i, tard o d’hora, la majoria d’organitzadors aniran claudicant.

Ara: per a córrer a nivell popular no calen carnets. Perquè no calen classificacions ni comparar-se amb aquell atleta amb què coincidim cada dos per tres. N’hi a prou amb competir amb un mateix, d’una cursa a l’altra i d’un any a l’altre, fer esport per passar-ho bé, convertint l’esport en una forma de vida. I, si algú té la necessitat d’anar més enllà, recuperar velles sensacions i matar el gust competitiu, per saber fins on és capaç d’arribar, llavors, el que ha de fer, és treure’s la llicència federativa.



Advertisements

2 thoughts on “Per a córrer, no calen carnets

  1. En resum, s’inventen una nova taxa, aquesta pels corredors. Feu un cop d’ull a aquesta pàgina: http://www.rfea.es/web/estructura/estructura.asp

    De més de 50 càrrecs de dirigents i treballadors tots menys dos tenen telèfons de Madrid, o sigui que aquests dos milions d’euros que dius ja sabem a qui engreixaran. Viatges oficials, dietes i salaris, i els corredors a pagar. Potser és hora que aquest país ens comencem a espavilar i si ells no volen homologar els resultats de les curses, doncs busquem qualsevol altra federació del món que ho vulgui fer i ja s’ho faran.

    En connexió amb això, afegiré que no entenc com la subvenció del govern espanyol al Real Madrid hagi passat tan desapercebuda. A mi em sembla un escàndol de primer nivell i no he vist pràcticament cap reacció ni a nivell dels mitjans de comunicació, ni a nivell polític, ni a nivell del Barça, que és el principal agreujat. Fa pena veure que acceptem totes aquestes coses com a normals.

    • Ara veig que el ministre ha donat explicacions, i la culpa que el Barça no hagi rebut el mateix tracte que el Madrid és …del sospitós habitual, Joan Laporta. Si ens hem de creure el ministre, en vuit mesos que fa que ha plegat no han tingut temps per tancar un acord d’un milió d’euros, mentre que els de Qatar n’han tancat un de més de 150. Jo prefereixo un altre conte, que no sé si és veritat però almenys és més versemblant. Florentino va estar buscant patrocinadors, i en no trobar-ne cap de millor va activar el pla B que tenia al calaix i va trucar als seus amics de la Comunitat i del Ministeri per tancar un acord amb ells. Si el Barça s’hi apuntava, doncs bé, i si no, millor. Dels altres equps espanyols ja ni en parlem. Tot això deu ser un aperitiu per quan llencin la condidatura olímpica de Madrid. Estic segur que al Barça també li oferiran fer-ne publicitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s