La dimensió inassumible de l’esport

Diumenge vaig veure, mig per casualitat, el partit que feien a l’Esport 3 entre el Benidorm i el Sant Andreu, de la Segona B. Em vaig quedar una estona mirant-lo, no pas per la qualitat del joc ni perquè hi passés res d’extraordinari ni perquè m’interessés el partit, que ni sabia que el feien. Si m’hi vaig quedar va ser perquè em vaig fixar que les grades eren completament buides. No es veia la part de la tribuna, però a la del lateral a penes hi devien haver una trentena de persones. No és res d’estrany. És el pa de cada dia en aquestes categories i en la majoria d’esports, cada cap de setmana. Aquells futbolistes del Benidorm i el Sant Andreu i a tots els que practiquen esport els interessa el que fan i, poc o molt, també als seus familiars i alguns dels seus amics que els segueixen. I ja està bé que sigui així. La pràctica esportiva ha crescut molt els darrers anys. Cada cap de setmana és un no parar de competicions de tota mena de disciplines i de categories d’edat. Realment, fa molt de goig perquè jo sóc dels que crec que l’esport enriqueix les persones i les societats.

Ara: em sembla que hi ha molt més practicants que no pas espectadors, o bé passa que hi ha massa pocs espectadors per tanta activitat com es fa perquè, tret de les grans competicions internacionals, del futbol i el bàsquet d’elit i d’alguns clubs molt concrets i localitzats, la resta de disciplines es fan pels qui la practiquen i no hi ha mai ningú que els vagi a veure. No me’n dolc. A tothom li agrada que el vagin a veure i l’aplaudeixin i l’animin, però no hi ha ningú que faci esport pel públic. És veritat que en alguns països, competicions que aquí Catalunya més aviat fan nosa als conductors i vianants, són seguides per una gran quantitat de persones que s’estan des que comença i fins que no arriba l’últim. Penso en alguns Ironman i en algunes maratons. D’aquí uns dies, a Barcelona es farà la marató més multitudinària de la història de la ciutat i el país, però serà en nombre de participants i no pas d’espectadors. Però, ja dic que no me’n dolc. És així i no hi fa res.

De fet, on volia anar a parar jo és en la dimensió de tot plegat. Perquè un partit com el Benidorm – Sant Andreu, tal com està plantejat té un cost econòmic que no es justifica de cap de les maneres, ni per l’interès que genera ni pels ingressos que aconsegueix. No és gens estrany que hi hagi tants clubs a punt de la fallida. Un dia o un altre hi haurà d’haver un replantejament general de fins a quins nivells hem dut el professionalisme i quina dimensió estructural i organitzativa hem donat a moltes disciplines i categories. Ara hem sabut que el Liceu començarà un mes més tard les representacions perquè els han reduït les subvencions, per exemple. No estic en contra de les subvencions per principi, al contrari, crec que en determinades circumstàncies són imprescindibles. Tanmateix, també veig que n’hem arribat a fer un gra massa i que hi ha activitats que s’hauran de rebaixar perquè tal com es fan són inassumibles i, a més, no tenen cap mena de sentit, només interessa als qui les fan.

Anuncis

Un pensament sobre “La dimensió inassumible de l’esport

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s