Dopatge: el cas del ciclista Riccardo Riccò

El cas del ciclista italià Riccardo Riccò m’ha fet molta angúnia. Aquest noi, de 27 anys, ha estat a punt de morir per culpa de l’autotransfusió de sang que es va fer. La sang se l’havia extreta ell mateix feia un mes encara no i l’havia guardada a la nevera. Probablement, la sang s’havia fet malbé i quan se la va injectar, al cap d’unes hores, va començar a trobar-se malament amb molts dolors abdominals i amb febre molt alta. Va haver d’ingressar a un hospital de Pavullo, prop de Mòdena, i allí li van detectar una fallada renal i una embòlia pulmonar. Ell mateix va confessar el que havia fet. Li ha anat d’un pèl que no hi deixa la vida.

El relat dels fets ja és prou escabrós com perquè causi angúnia. No obstant, encara hi ha dos aspectes d’aquest cas que me’n fan molta més.

D’una banda, la tragèdia personal que deu arrossegar aquest noi. Fa dos anys, va causar sensació tant al Giro d’Itàlia com al Tour de França. Li va plantar cara a Alberto Contador, especialment a les etapes de muntanya. La premsa, especialment la italiana, en el seu afany de descobrir nous talents, o nous productes mediàtics, per ser més precisos, no va trigar gens a qualificar-lo del nou Pantani. La mercaderia els va durar ben poc perquè aviat es va saber que en aquell Tour havia donat positiu per EPO-Cera i va ser sancionat amb vint mesos de suspensió. Ara havia de tornar, just aquesta setmana, i fa poc havia declarat que demostraria que sense dopatge també era bo.

I, d’una altra banda, la sordidesa amb què es practica el dopatge. Fa anys que se sap que el mètode més emprat en els esports de resistència per a dopar-se són les autotransfusions de sang. Operacions com la Port o la Llebrer n’han aportat dades i detalls. El cas de Riccò, que deu ser un d’entre tants, serveix per veure en quines condicions mèdiques i sanitàries es duen a terme.

Les raons per les quals aquest noi ha arribat a jugar-s’hi la vida no són gens fàcils d’escatir. Potser ho ha volgut fer per demostrar al món del ciclisme, a la premsa i als aficionats i als organitzadors i als espónsors que podia ser aquell Pantani que deien i que tant es troba a faltar. O potser ho ha fet d’una manera inconscient, sense pensar que hi podia deixar la pell perquè ho havia fet tantes vegades que ja hi tenia la mà trencada. O, qui sap, sabia quin pa s’hi dóna però li pagava la pena córrer el risc i creia que no tenia cap altra sortida.

Suposo que ara tothom es posarà les mans al cap i les autoritats arribaran a la conclusió que s’ha d’intensificar la lluita contra el dopatge, esmerçar-hi més recursos, millorar els ginys de detecció i endurir les lleis tant com faci falta. Jo no dic que tot això no s’hagi de fer, però fa molt de temps que penso que amb això no n’hi ha ni per començar. El problema és més profund i està tan arrelat que em fa l’efecte que fem tard.

Advertisements

2 thoughts on “Dopatge: el cas del ciclista Riccardo Riccò

  1. Jordi,tolerancia 0 qui es dopi sancionat de per vida,tu saps millor que ningu que si vols assolir una meta n’hi ha molt de sacrifici a darrera,pero sempre amb suor i llagrimes mai fent trampes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s