L’enrenou madridista

Les aigües del madridisme baixen remogudes i només faltaven els dos primers entrenadors, José Mourinho i Éttore Messina per acabar d’accelerar els remolins. Fora del context actual del Reial Madrid i de la història personal de cadascun dels dos, les declaracions que han fet un i altre dient que, davant de la superioritat del FC Barcelona, acabar segons no és cap demèrit, no és res de l’altre món. A més, el tècnic del bàsquet ha fet afirmacions molt raonables. Ha vingut a dir que en l’esport, ningú no està obligat a guanyar, que hi ha d’altres equips que també que ho volen fer, i l’únic que s’ha d’exigir a un equip professional és que competeixi sempre al seu màxim nivell. És el que ha rubricat el president del club, hores després. Florentino Pérez ha dit que, efectivament, el Reial Madrid està obligat a competir al màxim.

No obstant, les declaracions d’uns i altres topen amb un parell de realitats que no es poden obviar. Mourinho ja té massa mili feta a aquestes alçades com perquè les seves declaracions no sonin a excuses de mal pagador o a un intent de provocar no se sap ben bé què. Fa tot l’efecte que han perdut el nord i que no saben per on tirar. I pel que fa Messina, com que no es pot deixar de banda que el Barça li ha clavat un 10 a 1 i que som a les portes de la Copa del Rei, sembla que ja es veu a venir una altra patacada i que o bé es vol treure pressió o bé ja n’està tip de la pressió i ha decidit dir-ne unes quantes de fresques al qui tant el critiquen i li exigeixen. També la sortida de Pérez es pot interpretar en un sentit semblant, que ja no sap com fer-s’ho per posar ordre a un guirigall de què ell n’és el primer i principal responsable.

Tot això ja s’ho aniran fent, i el barcelonisme fa molt ben fet de mirar-s’ho de lluny i anar fent feina sense distreure-s’hi ni poc ni gens, no fos cas que el vent girés de cop i volta i sense saber ben bé com ha anat.

Ara: en el fons del fons, Messina té més raó que un sant que es diu. Com que ja ho he dit d’altres vegades, no m’hi estendré però en aquest país hi ha un problema de cultura esportiva greu que, de tota manera, ja no té remei a mitjà termini. Però faríem bé de reflexionar-hi una mica tots aquells que d’una manera o una altra hi incidim. Al capdavall, convivim com competim.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s