Armstrong i el dopatge, on volen anar?

El ciclista nord-americà, Lance Armstrong, s’ha retirat per segona vegada després d’haver tornat a la competició professional i havent fet tercer al Tour l’any del seu retorn i el 23 en l’edició passada, en què va anar per terra més d’una vegada. No està pas malament als 39 anys i després de dues temporades sense competir al més alt nivell. Armstrong ha estat un dels ciclistes més bons de tots els temps; els seus set Tours són una fita única a la història de la bicicleta. Per tot el que ha fet en el ciclisme, Armstrong s’hauria de retirar amb tots els honors i els reconeixements, deixant de banda momentàniament el seu caràcter esquerp. No obstant, se’n va però no desapareixerà del tot perquè se l’està investigant per presumpte dopatge i excol·laboradors seus, des de mecànics a massatgistes passant per excompanys d’equip, no paren de dir que Armstrong es dopava. A Armstrong cap control antidopatge no el va enxampar mai, però sempre hi ha hagut els seus èxits i la seva insòlita superioritat durant set anys, després d’haver superat un càncer, i ara hi ha les acusacions que l’incriminen.

En el tema del dopatge, de la lluita contra el dopatge, vull dir, hi ha un parell o tres de coses que no acabo de comprendre. En primer lloc, aquesta criminalització a què són sotmesos els esportistes a qui enxampen. Trobo bé les sancions esportives, perquè s’ha de castigar a qui fa trampa, però no em sembla adequat convertir-ho en una mena de creuada judicial que desemboquen amb operacions policials de per anar a buscar delinqüents perillosos. En segon lloc, la hipocresia amb què es tracta aquesta qüestió. Perquè crec que darrera el dopatge, darrera de l’esportista que decideix punxar-se una substància prohibida però que li han dit que el farà anar com un moto, hi ha diverses raons, moltes de les quals no li són directament imputables i que tenen molt a veure amb la cultura esportiva que hem generat tots plegats i el tipus de valors socials que hem impulsat. I, finalment, perquè no sé exactament on es vol anar a parar. Posats a investigar, per què ens hem d’aturar en Armstrong? Per què no seguim enrere i anem preguntant què feien i què es prenien tots els grans ciclistes que hi ha hagut a la història? I per què només els ciclistes? O els atletes? I si miréssim què passa en d’altres esports, d’aquests que tothom creu tan nets per què no enxampen mai ningú però que tenen controls de fer riure?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s