Elogi de l’avorriment

Diguin el que diguin els que volen guanyar sempre, una de les essències de l’esport és la incertesa del resultat i la competència en igualtat de condicions. Quan en un esport un equip o un jugador individual no troba oposició en els seus rivals i guanya els seus partits amb una facilitat i superioritat indiscutibles, bona part de la gràcia i l’interès es perd. És també una qüestió de cultura esportiva. Per això als Estats Units les lligues professionals tenen normes per a evitar que cap equip pugui dominar de manera absoluta durant molts anys seguits, perquè ells entenen que la base de l’espectacle resideix en la incertesa i, en conseqüència, fan tots els possibles per a què la competència es mantingui. A Europa regeix una altra manera d’entendre la vida i l’esport. Que el nostre equip esclafi els rivals l’un darrere l’altre ja ens agrada i el súmmum del plaer és quan l’esclafat és el rival més rival de tots, el cel diuen seria això, un lloc en què sempre guanyem l’altre. Ja lliga amb allò de guanyar, ni que sigui al darrer minut i de penal injust. Jo crec que sota aquests paràmetres l’esport es converteix en una activitat molt poc educativa i més aviat nefasta socialment. És el que impera, però això no vol dir que sigui el més recomanable. És el que hi ha.

I dient tot això no m’estic pas referint al Barça, encara que el Barça guanyi sempre, o gairebé, i que moltes vegades l’únic al·licient sigui endevinar quants en faran. Saber-se avorrir és un dels aprenentatges que més anys requereixen; deu ser per aquesta dificultat que quan s’assoleix resulta un dels plaers més grats d’experimentar.

Anuncis

Un pensament sobre “Elogi de l’avorriment

  1. A mi, del Barça, no m’aborreix ni un entrenament. Pel que fa a les reflexions sobre l’esport, jo crec que els americans ho tenen molt clar. Jo faria límits salarials als futbolistes, així com limits pressupostaris als clubs. No hi ha color quan hi ha equips amb 300 o 400 milions de pressupost contra equips de 15-20 o 30 milions. En un partit algun David et pot serprendre, però a la llarga no hi ha color, els Goliats arrassen. La Lliga espanyola n’és un clar exemple.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s