Mourinho i Messina per Guardiola i Pasqual

Xavi Pasqual ha renovat el seu contracte amb el FC Barcelona de bàsquet dos anys. Josep Guardiola ho podria fer, pròximament. Els dos entrenadors van arribar a les respectives banquetes blaugranes l’any 2008, el de bàsquet uns mesos abans que el de futbol, van agafar els seus equips en un moment de crisi de joc i confiança i ambdós van revertir la situació i des del primer dia han mantingut una trajectòria extraordinària, impensable del tot tant pel que fa els títols i el rendiment dels seus jugadors com pel seny amb què han exercit el seu càrrec i han manegat les plantilles i s’han relacionat amb l’entorn. La seva continuïtat és una notícia excel·lent per al barcelonisme.

I és en aquests moments quan ens podem adonar de fins a quin punt l’èxit és fràgil i imprevisible i com depèn de factors incontrolables. L’any 2006, en plena crisi de resultats en el bàsquet i el futbol i enmig d’una mala maror institucional i esportiva que fa de molt mal recordar, el FC Barcelona es plantejava contractar Éttore Messina i, per uns mesos, va pensar en José Mourinho i tot. Ara, l’un i l’altre són a les banquetes del Reial Madrid i el que resulta excitant d’observar és que des de llavors, des d’aquell 2006, el Barça ha guanyat i ha apallissat els merengues una i altra vegada, a Barcelona i a Madrid, fins al punt de submergir la institució blanca en una situació que, vista des de la distància, almenys, sembla de desconcert i de no saber per on tirar.

Tots aquells que troben entretingut i oportú anar contra l’anterior Junta Directiva s’ho poden fer venir bé per a minimitzar l’encert dels nomenaments de Pasqual i Guardiola i dir que van ser fruit de la casualitat i la necessitat. No és veritat, perquè ambdues decisions van ser estudiades i analitzades i van anar avalades per les persones que hi entenien i a qui els corresponia aconsellar el president i els directius, vull dir Zoran Savic i Txiki Begiristain, però tant se val, perquè hi ha molins contra els quals no paga la pena lluitar-hi. Ara: és indiscutible que tant Pasqual com Guardiola van gaudir d’una de les condicions essencials per a triomfar en qualsevol ordre de la vida, el talent i el treball són indispensables, però ajuda moltíssim ser en el lloc adequat en el moment oportú, i l’un i l’altre hi eren.

Anuncis

11 pensaments sobre “Mourinho i Messina per Guardiola i Pasqual

  1. Totalment d’acord, hi ha molins contra els que no paga la pena. Com deia aquell el temps posarà a cadascú al seu lloc. Per altra banda molt bona comparació entre el Barça i Madrid, no hi havia caigut. El Madridisme estarà preparat per una llarga travessia pel desert?? Nosaltres vam estar dècades sense guanyar res de res però vam aguantar, els passarà als merengues una cosa així?? Ho podran suportar?? Aquest Barça pot marcar una època!
    Per altra banda Badia, et volia comentar que m’he fixat que el Barça de Guardiola utilitza molts conceptes del Basquet modern: utilització de les cantonades per engrandir la zona de joc, jugades pràcticament calcades o sigui assajades (a vegades sembla com si en Xavi aixequés la ma i marqués la jugada com al basquet fan els bases)… La manera que tenen de moure la pilota a l’alçada de l’àrea com quan t’enfrontes a una defensa zonal… No sé, cada cop veig més semblances entre el Pepteam i els fonaments de basquet més actuals… que te’n sembla?
    SALUT!

    • No sé si són conceptes agafats del bàsquet, o inspirats en ell. Potser sí. El que sí que em sembla és que des de fa uns quants anys, el futbol s’ha modernitzat i ha començat a recórrer el camí que li duien d’altres esports, tant individuals com col·lectius. Vull dir que fins no fa massa, qualsevol esportista amateur, però amb una dedicació intensa a un qualsevol esport individual, sobretot dels de resistència, podia entrenar més i millor que un futbolista professional de primer nivell, vull dir d’una manera més científica, des de l’alimentació a la programació dels entrenaments en microcicles, etc. Ara ja no passa i això es deu a tota una colla d’entrenadors molt ben preparats. És a partir d’aquest moment que en el futbol s’introdueixen sistemes i conceptes que eren d’ús comú en d’altres disciplines.

  2. Un encert enorme que poca gent podia esperar. Jo encara recordo com aquell any després de l’infame clàssic al Bernabéu no volia sentir a dir res sobre Mourinho a la banqueta del Camp Nou, però no em semblava que Guardiola estés preparat tampoc. Per sort, m’equivocava.

    En el cas del bàsquet és més del mateix, amb l’excepció del canvi de Savic per Creus que també ha tingut molt a veure amb el que és ara el Regal Barça.

  3. Enhorabuena por el artículo… Es díficil sostener una cosa y la contraria en el mismo redactado y que suene bien… Decir “ens podem adonar de fins a quin punt l’èxit és fràgil i imprevisible i com depèn de factors incontrolables” para después comentar “aquells que troben entretingut i oportú anar contra l’anterior Junta Directiva s’ho poden fer venir bé per a minimitzar l’encert dels nomenaments de Pasqual i Guardiola i dir que van ser fruit de la casualitat i la necessitat” y rematar con “No és veritat, perquè ambdues decisions van ser estudiades i analitzades” y que en conjunto, no se pierda armonía, ni verosimilitud, es encomiable.

    Y es que las dos cosas son verdad. Yo que probablemente soy una de las personas en las que pensaba Badía, por aquello de que he sido tachado muchas veces de antilaportista irracional, a pesar de eso, en este mismo blog he sostenido que uno de los mayores aciertos de Laporta (iba a poner laportismo, pero eso no existe) fue arriesgar con Guardiola. También he confesado que yo no hubiera apostado por Mourinho, sino por Wenger (si hubiera querido venir) y no por Guardiola, porque yo creí que la voluntad del expresidente no era tanto arriesgar con Pep, como arriesgar a Pep… Por aquello de poner un paragüas… Pero eso no quita que se acertó, y las narices que se echaron. Y que yo me equivocaba… Bendita equivocación.

    Pero esos enormes aciertos, no significan que tanto Laporta, como Txiki, como Savic no tuvieran como alternativas plausibles a Messina y Mourinho (no sólo sobre el papel, llegaron a negociar con ambos), y que esas alternativas, pese a no responder a la filosofía actual, eran también (quiero creerlo) “estudiadas y analizadas”. Eso es tan verdad como el resto. Lo que significa que lo del modelo de club y el ADN, no era tan innegociable, al menos en el difícil 2008 y que llegó a estar en peligro, con Laporta de presidente. De ahí lo de que Badía considere el éxito como frágil e impredecible. No? sino no se entiende el artículo…

    • No me refería a ti ni a nadie en concreto, en general, a todos aquellos que al empezar el partido consideran que el árbitro es una mala persona y que está comprado y si luego acierta dicen que es casualidad y porqué se ha equivocado.
      La armonía que encuentras en el artículo no es fruto de una supuesta habilidad al escribir, se debe a que los dos factores que consideras contradictorios no lo son. Las crisis en el futbol y en el básquet, unos meses antes o después, quizás habrían provocado que ni Guardiola ni Pasqual fuesen los escogidos. Quien sabe. Lo cierto es que estaban en el momento oportuno en el lugar adecuado. O, por poner otro ejemplo mucho más claro, el equipo de las seis copas trabajo mucho y bien durante toda la temporada, pero tres títulos dependieron del gol de Iniesta en Stamford Bridge. La consistencia del trabajo frente a la fragilidad de un instante.

  4. Nooo, No creía que fuera un ataque personal, no soy tan importante… sino una crítica a las cosas que tanto yo, como otros, defendemos aquí, y que van a la contra de la opinión generalizada del blog y de los seguidores del blog, y que provoca que a veces nos descalifiquen ad hominem algunos…

    En el artículo y su posterior comentario, estamos de acuerdo (yo mismo he apuntado que ambas ideas eran verdad)… Con mi pero, lo único que pretendía decir es que con conceptos como, la apuesta por el estilo, lo del ADN, lo del modelo, se ha hecho mucho márketing… Sino no se entiende que la alternativa a Guardiola fuera Mourinho, y no Wenger, o alguno que respondiera a este tipo de entrenadores… Sino no se entiende que buscando un sustituto de Dusko Ivanovic (ojo), fuera, o Pascual, o Messina… Era mi único comentario a lo escrito, reiterando que la apuesta (afortunada o estudiada) por Pep y Xavi Pascual fue un par de aciertos grandes de Laporta y sus técnicos…

  5. El mèrit és d’en Pep i d’en Xavi Pascual. Ho han demostrat. I per estar en un lloc?
    Trobo a faltar, en el tema del bàsquet, el nom d’en Chichi Creus. Savic també hi va tenir a veure en imposar-lo com a segon d’Ivanovic. Pero els qui van decantar la balança van ser els propis jugadores professionals del Barça, que etaven, i estan, molt contents amb el Xavi Pascual. La directiva, compte, no hi comptava, amb en Xavi Pascual , però vist l’interès dels jugadorss van optar per donar-li un marge temporal fins a la fi de la temporada. I com va fer-ho força bé la segona meitat de la temporada, en Chichi va entrar formalment i els jugadors ene seguien parlant meravelles, va venir la confirmacio. No, en el bàsquet, en Jan no es pot anotar gaire merits, mes aviat molts demerits. I els “padrins” d’en Xavi Pascual no estaven a la junta, no, estaven a la pista, els jugadors. Quant al futbol, el més dificl fou convencer al presi personalista de que deixes entrenar a Pep Guardiola al Barça B. I tampoc va ser el presi ni els seus vicepresi’s, no. Va ser en Evarist Murtra, sobretot, i en Borras i en Perrin els qui convenceren, al final, i els hi va costar molt temps, al Jan que treies el vet que havia posat dels del 2003 al Pep.

  6. Buenas Badia, aqui un video relacionado con tu post

    Palabras de Evarist Murtra:

    Minuto 1:55
    Sabía que después de los años de Qatar y Mexico se había sacado el carnet de entrenador y cuando txiqui, que siempre lo había visto como una persona que podía aportar muchísimo, mencionó un dia que quería darle un cargo en la estructura técnica del futbol base, pues yo le comente “txiqui me parece que Pep ahora lo que quiere es entrenar”

    Minuto 3:40
    Esa es una decisión que si tiene un responsable, pues es el presidente del barcelona porque este si que tuvo que tomar la aceptación, y despues, tal como funcionaba la casa en aquel momento si txiqui no lo hubiera propuesto nunca hubiera habido un entrenador como Pep

    “ambdues decisions van ser estudiades i analitzades i van anar avalades per les persones que hi entenien”
    Badia, al menos en el caso de Pep Evarist Murtra piensa parecido
    Ahora alguien podrá decir que lo hace para quedar bien porque es un hombre de club y similares… puede que si puede que no, pero eso son conjeturas
    al final una imagen vale más que mil pelikanos, digo palabras

    El documental es interesante (al menos me lo pareció) y debajo del video están las otras dos partes, fue colgado el 4 de abril y aparecen imágenes del mundialito, asi que supongo que fue emitido en enero, febrero, marzo o inicio de Abril

    • En el caso de Pasqual fue muy parecido. Una vez decidida la destitución de Ivanovic, el presidente preguntó quien podía sustituirle. Savic dijo de Pasqual estava preparado. En la reunión estaban presentes, también, el directivo Jospe Cubells y creo que el responsable ejectutivo de las secciones, Francesc Solanelles.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s