La Pilota d’Or i el repte de la continuïtat

Si salvem totes les distàncies que calgui, ens estalviem la temptació del matís malaltís i acceptem que l’anomenat model Barça que és admirat arreu i que aquest dilluns serà reconegut, directament o indirecta, amb la concessió de la Pilota d’Or a Iniesta, Messi o Xavi com a millor jugador del món del 2010, tres futbolistes formats al planter del FC Barcelona, si acceptem, dic, que l’origen de tot plegat comença amb l’arribada a la banqueta blaugrana del tècnic holandès Marinus Michels a la primera meitat dels anys setanta, o una mica més enllà o una mica més ençà o amb d’altres noms, crec que el barcelonisme pot creure fonamentadament que el moment futbolístic que viu el club tindrà continuïtat en el temps, llevat és clar que un seguit de decisions desastroses enviïn l’invent a can Pistraus. Perquè si fos veritat que tot plegat té un origen cert, i jo crec que el té, llavors podríem concloure que el Barça de Guardiola no és només un punt culminant sinó un punt enmig d’una trajectòria coherent que no té perquè acabar-se amb ell i amb els seus jugadors com va passar, per exemple, amb el Milan d’Arrigo Sacchi. Perquè comprenent-ho així observaríem que al llarg de tots aquests anys o dècades el club i l’equip han anat recollint els fruits de la feina que anaven fent alhora que anaven perfeccionant i adaptant el model als temps que els tocava. El Barça de Guardiola seria la culminació d’una idea plantada fa moltíssims anys, que també té molt a veure amb el gust futbolístic culer, perquè han coincidit el tècnic idoni amb els jugadors ideals per a fer-la créixer en el seu màxim esplendor, però com que no es tracta d’un moment puntual, fruit d’una coincidència feliç sinó que és la conseqüència del treball fet per moltes persones durant molt de temps, em sembla que no és il·lògic pensar que a aquest equip li queden moltes temporades d’èxit i que, quan arribi el moment, hi haurà a punt d’altres tècnics i d’altres jugadors per empènyer la idea futbolística des del punt en què s’hagi quedat. Perquè, en essència, el més valuós de l’anomenat model Barça no és que hagi assolit la perfecció, al contrari, el més valuós és la seva perfectibilitat.

Anuncis

3 pensaments sobre “La Pilota d’Or i el repte de la continuïtat

  1. El gran golpe de que Leo Messi haya sido el galardonado, a pesar de que a muchos de nosotros nos hubiera gustado uno u otro, es que ha desactivado la campaña que se preveía desde “la caverna” para, caso de haber sido (merecidamente eso sí) o Xavi o Iniesta, el vencedor, capitalizar ese éxito como el reconocimiento al brillante papel de la selección española en el Mundial, ninguneando la influencia del club culé en sus formaciones, y por qué no decirlo, en el juego del campeón del mundo. Al haber ganado Messi, jugador que por otro lado ni triunfó en la cita sudafricana, ni goza de predicamento entre los seguidores de la albiceleste, el mérito del galardón pasa exclusivamente por las paredes de La Masía del Barça.

    Ver a Roncero & Company bramando de rabia, por el deseo incumplido de que se le otorgara algún bien a Xavi y a Iniesta, me congratula, pero me inquieta. Ahora, los puntopelotaris han tenido que virar rumbo y cambiar la campaña prevista, por la de la otra tremenda injusticia de Blatter contra España. ¡Como si darle el balón de oro a Messi, fuera injusto!

    Sobre esa supuesta injusticia del galardón: 61 goles , la liga, la supercopa, el carisma de ser líder del equipo que mejor juega en el planeta, y no haber jugado un mundial tan desastroso, a pesar de tener como entrenador a Maradona, pueden ser motivos más que suficientes. Y si es injusto, qué… ¿Qué creen, que “la pulga” no cambiaría con los ojos cerrados a Xavi o Iniesta el balón de oro por el Mundial? … los galardones individuales no son de oro de verdad, son de papel couché… los que molan son los que se ganan en el campo, esa es la justicia final del fútbol, la que marca la verdad de este juego (deporte de equipo, no lo olvidemos).

  2. Bon any a tothom. No soc gaire optimista amb aixo del model. Deixem-nos de collonades, en Michels potser va modernitzar el club i millorar moltes coses, pero no va canviar ni la historia ni el derrotisme culer. Si no ja em direu per que collons triguem 11 anys en guanyar la lliga, amb un estil gairebe oposat al d’en Rinus. La historia la canvia en Cruijff, agradi o no agradi (a la major part d’aficionats molt, a segons quins dirigents, socis i periodistes, gens ni mica). I a en Johan l’hem engegat a dida ja dos cops; i hem minimitzat els seus exits, des de les lligues de Tenerife a la copa d’Europa guanyada contra un segona divisio… nosaltres que vam guanyar 2 lligues en 25 anys. Ara les coses funcionen (com funcionen) perque a la banqueta hi ha cruyffistes radicals. Amb en Laporta, quan las coses anaven fotudes i els mourinhistes treien pit, quan en Xavi era dolent, i l’Andres no podia jugar d’inici, en Cruijff va fer l’article contra Mourinho, segurament per a recordar-nos que el model era en Pep i no en Jose. Es clar, les conviccions serveixen, per damunt de tot, per a vencer els temps dificils. Estem segurs que la “gent normal” tindra conviccions quan les coses es torcara?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s