Les dues ànimes del FC Barcelona

El Barcelona té dues menes de socis. Als uns podríem anomenar-los més pròpiament abonats als espectacles del “Barcelona”. Per a aquests, l’únic interessant és veure molts i bons partits. Així l’abonament els resulta baratet.

N’hi ha també un estol, que potser no és del tot el nombrós que hom desitjaria, que es preocupa dels afers del Club i són els que avui estan capficats amb la qüestió del Secretariat general del “Barcelona”. S’han arribat a dir tantes coses!

Així començava el seu article Josep Ildefons, pseudònim de Josep Suñol i Garriga, a La Nau del 22 de novembre del 1927. A la dècada dels vint, l’esport, i el futbol més que cap altra disciplina, s’havia convertit en un espectacle de masses, s’havia introduït el professionalisme i el FC Barcelona mirava d’adaptar-hi les seves estructures. El club ja no podia ser gestionat amb la bona voluntat dels directius només i per això va obrir un concurs públic per a la contractació d’un Secretari general, amb un sou de 18.000 pessetes anuals. L’afer va moure força soroll; n’hi havia que afirmaven saber que el concurs era una mera pantomima perquè la plaça ja estava adjudicada d’abans.

Tant se val, perquè si m’he fixat en aquest article és per a posar en evidència que ja en els anys vint es parlava de l’existència de dues maneres distintes d’entendre el FC Barcelona. Molt més endavant, el president Agustí Montal també va parlar en un dels seus discursos dels “dos Barces”. Uns anys abans, el president Narcís de Carreras havia deixat anar la frase el Barça és més que un club i escriptors i periodistes com Manuel Vázquez Montalbán o Joan Josep Artells havien teoritzat els sentiments de pertinença i identificació col·lectiva que el Barça proporciona a una part dels seus aficionats. Vull dir que tot plegat ve de molt lluny i ha travessat distintes èpoques i que no té res a veure amb les victòries o les derrotes de l’equip.

Tot al llarg de la seva història, en el FC Barcelona han conviscut dues ànimes. Les dues volen la victòria de l’equip i totes dues s’enorgulleixen de pertànyer a més que un club. La diferència és un accent: per als uns, el que val és la victòria, per als altres, la manera com s’obté i el significat que se li dóna.

Jo sempre m’he arrenglerat amb els segons per dos motius: primer, perquè em sembla que el futbol i el FC Barcelona són uns instruments potentíssims i veig que el país no va sobrat d’institucions d’aquesta transcendència. I, segon, molt més decisiu, perquè crec que l’esport conté en la seva essència uns valors positius -també en té de negatius però aquests hem de procurar d’eradicar-los- d’esforç, disciplina, treball en equip, saber guanyar i saber perdre, noblesa, etc., que ben emprats ens ajuden a ser millors cada dia.

No obstant, sempre he pensat també que l’existència d’aquestes dues ànimes beneficia d’una manera majúscula el FC Barcelona, perquè el debat sempre enriqueix i perquè, en darrer terme, la dialèctica entre l’una i l’altra fan que el club no perdi l’equilibri.

Una i altra ànima s’han anat alternant en la direcció de l’entitat. Probablement, el debat que s’ha muntat avui per la publicitat de Qatar Foundation i l’Unicef mostra clarament la frontera de divisió entre una ànima i l’altra. Fer-les conviure a la samarreta fóra obtenir la quadratura del cercle, una síntesi tan perfecte, que gairebé sembla impossible.